Bàrbara Vidal: “Els mitjans no diuen els noms de violadors; en canvi, de mi en van dir nom i cognom”

Bàrbara Vidal va ser una peça clau en l’engranatge de l’operació de sortida del president Carles Puigdemont. Va ser l’encarregada de conduir el famós cotxe blanc amb què Puigdemont va sortir de l’Arc de Triomf de Barcelona. Fins ara no n’havia parlat. Però ahir va participar en l’acte de presentació del llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, el primer volum de la col·lecció dels Llibres de VilaWeb. En l’acte, Josep Nualart va entrevistar Bàrbara Vidal, una conversa en què va donar molts detalls dels fets del 8 d’agost. A continuació us n’oferim la transcripció i també l’opció de veure-la en vídeo.

—Qui és Bàrbara Vidal?
—No sóc ningú. Sóc una persona compromesa ideològicament amb la causa independentista, amb la justícia. Tinc molt sentit de la justícia. El Primer d’Octubre vaig defensar una escola i vaig anar a la Jonquera. I un dia vaig pintar un llaç groc a terra, però això és el màxim activisme que havia fet.

—I aleshores arriba el 7 d’agost…
—El 7 d’agost al vespre, em diuen: “El president és aquí i algú l’ha de portar, l’ha de treure d’allà. Perquè farà un parlament a l’escenari, i algú l’ha de treure d’allà i portar-lo al parlament.” I em van dir: “Ho vols fer?” De cop, va ser: “Uau, quina pregunta!” Vaig pensar-m’ho, però no gaire. El fet que m’ho preguntessin volia dir que confiaven que jo ho podia fer i només per això, i per les meves conviccions, vaig dir que sí de seguida. Sense plantejar-me “I si…” Va ser bastant immediat.

—Llavors vas veure clar què havies de fer d’ençà del principi.
—Vaig dir “d’acord” també perquè m’ho demanaven com a Bàrbara i no com a Bàrbara que va amb cadira de rodes. No hi entrava en joc la cadira, en cap moment. Va ser circumstancial. I penses: “Confien en mi, potser no tenen ningú més a la llista, també pot ser. Tothom fa vacances.” I llavors em diuen: “Ara has de portar el cotxe al pàrquing de sota l’Arc de Triomf i assegurar-te si demà estarà tallat o què. L’endemà, et plantes allà, amb temps. El president Puigdemont sortirà, el puges al cotxe i tu el portes cap al parlament, per l’entrada de Nàpols.”

—Aquest era el pla. Llavors hi vas el dia 8, abans de l’acte.
—Vaig anar-hi amb temps i vaig deixar-hi el cotxe. L’hi vaig portar el dia abans, a les vuit del vespre, i després tenia un sopar. I pensava: deixo el cotxe i llavors me’n vaig al sopar. Tinc una moto que s’enganxa a la cadira i la converteix en tricicle elèctric. M’ho emporto. Així, en acabat me’n puc anar a casa sense taxis ni històries. Hi vaig anar, vaig carregar la moto al maleter i cap allà. Al pàrquing, em diuen que estarà obert vint-i-quatre hores. Agafo la cadira i vaig cap al sopar. Nerviosa, perquè sí que comences a pensar en els riscos. Perquè hi pujarà el president Puigdemont, la persona més buscada del país. Sembla mentida, però és així. Davant de no sé quants periodistes i policies. Pujarà al cotxe i en aquell moment estarà sol i poden passar coses. Des d’un sonat que tiri un còctel Molotov, gent que es llenci a sobre o una càrrega policíaca. Que jo amb la cadira no m’esmunyo fàcilment.

—Això sembla impossible. En el llibre expliquem que hi ha un moment que Jordi Turull pregunta: “Quines possibilitats hi ha que això surti bé?” I li diuen que cap. I diu: “D’acord. Som-hi.” I, tot i l’envit de fer una cosa gairebé impossible, vas preparar una llista de cançons.
—El dia abans estava nerviosa. I quan conduïa em vaig posar música, que em relaxa, i em vaig posar a cantar. A la nit, a casa, no podia dormir, pensant en tot. De fet, pensava: “És molt probable que el detinguin abans i no pugi al cotxe. I que hagi anat a l’aparcament i pagat el tiquet i ja està.” Dic: “Segurament no arribaré a fer res.” I llavors vaig dir: ostres, si puja, estarem nerviosos i hauré de posar música, perquè crec que va bé. I vaig preparar una llista de tres o quatre temes. Jo sé que al president li agrada molt una cançó que es diu “Anna”, que és del grup on canto. Una cançó tranquil·la. Vaig triar-ne una altra del grup. I després l’última, vaig pensar: “Si entra al parlament, cal un tema èpic.” I vaig triar un tema d’Oques Grasses que es diu “Elefants”.

—Situem-nos al dia 8, al matí. A quarts de nou ja baixes al pàrquing.
—Arribo allà i penso que és molt d’hora. Tinc temps. Vaig a l’Arc de Triomf amb la moto i dic: “Baixo, ja.” Encara faltava mitja hora. Vaig baixar-hi i només d’arribar a baix vaig notar aquella calor dels pàrquings subterranis a l’estiu. Horrorós. Vaig pensar: “No passa res, tens una feina a fer.” Cap allà, com un soldat. I ho vaig carregar tot i em vaig asseure al cotxe a esperar, amb les finestres obertes. No havia pogut esmorzar dels nervis. Vaig agafar fruita seca i vaig pensar: “Que no t’agafi un desmai.” Vaig encendre la ràdio per saber què passava, i ja parlava el president. I res, vaig esperar que acabés el discurs i el senyal per a sortir.

—El senyal va arribar.
—Llavors la qüestió és que van dir de pujar en Turull i en Puigdemont, tots dos. Normalment, la cadira de rodes es carrega al seient del darrere, almenys les rodes. Al davant no hi caben bé. Quan em van dir que pujarien tots dos, vaig haver de carregar la cadira al davant. Vaig fer el muntatge, que després va sortir que si portava una bombona de butà o una roda de recanvi, i no… Llavors vaig sortir. Hi havia molta gent i costava avançar, però vaig pensar, potser ja forma part del merder i que pugui passar desapercebut. Perquè sortia caminant, tal qual, és a dir, no anava disfressat, ni portava barret, ni res. Jo vaig estar una estona esperant quieta, parada, que vaig pensar: “Ai, triguen massa.” Potser van ser tres segons, però quan esperes i no tens ningú davant, se’t fa lent. Però de cop vaig sentir que s’obria la porta i el president ja era a dins. I llavors va venir en Turull i no sé per què va fer la volta per entrar a l’altra banda. He de dir que en Turull estava fotut, es trobava molt malament. No sé si ho puc dir, però jo ho dic. Va tenir un còlic nefrític, feia dos dies que estava fatal. Ja em fotrà l’esbronc si no ho podia dir, però jo crec que és important perquè, en fer la volta –que hauria tingut més lògica que entrés pel mateix seient, per la mateixa porta; a més, el president li havia fet lloc– es va trobar que el meu cotxe és una Honda que té les manetes de les portes del darrere integrades a les finestres. I jo ho vaig avisar, per a la gent que hauria d’obrir la porta. En Turull en principi no ho havia de fer. Llavors a ell no li ho van dir i quan va anar a la banda del copilot, a la porta del darrere, no va trobar la maneta i llavors va intentar entrar per davant. I va obrir i es va trobar la cadira de rodes. Feia cara de: “I ara què faig?” I li van dir: “No, no, la maneta és dalt.” Llavors va entrar. Potser van passar quatre o cinc segons, no va ser gaire, però era a la part més exposada del cotxe. Aquests cinc segons podien ser crucials. Segurament, va ser allà que ens van veure…

—Llavors arrenques el cotxe, tranquil·lament, i t’incorpores a l’avinguda de Vilanova, que és aquest carrer que va en direcció a l’estació del Nord. I el semàfor es posa en ambre?
—Sí, vaig sortir a poc a poc, vaig pensar que no havíem de cridar l’atenció. Que no fugim enlloc, anem cap al parlament. Vaig sortir tranquil·la. A més hi havia molta gent, hi havia una nena amb la bicicleta… Quan vaig arribar a aquell semàfor, vaig dubtar, però es va posar groc i, amb la idea de “tu has d’anar tranquil·la…”, potser em vaig tranquil·litzar massa, però vaig parar. Llavors aquell semàfor, és clar, era un punt de nervis màxims.

—Just acabàveu de sortir… Éreu molt a prop de l’Arc de Triomf.  És a la cruïlla amb el carrer de Roger de Flor, aquest semàfor.
—El semàfor aquell trigava molt. Hi va haver un moment que en Turull em diu: “És verd.” I jo: “No, no és verd.” I llavors: “Ai, no, no.” Vaig pensar: “Hòstia, aquest semàfor dura molt.” I vaig dir: “Ui, la llista de cançons.” Vaig posar-la. Em sembla que darrere devien pensar: “Què fa, aquesta?” Però bé, el semàfor era vermell, és que tampoc no podíem fer res més.

—En aquell moment no ho sabies, però darrere teu, uns quants metres darrere teu, passaven moltes coses.
—Jo havia mirat pels mirallets, però una de les coses que passaven era el meu angle mort, segur, perquè jo mirava, menys quan buscava la llista de cançons. En un moment determinat, en Turull diu: “Aquest ens ha vist.” I jo llavors veig un paio al costat que em feia uns senyals així: amb una mà feia com si telefonés i amb l’altra indicava que tirés endavant. Vaig pensar: “Ara què em diu aquest? Que tiri?” Però allà hi ha la Guàrdia Urbana. Jo què sé, dic: “Mira, jo no faig cas de ningú, jo a la meva, que tinc unes instruccions i ja està.” I no li vaig fer cas.

—Ara aquí t’interrompo. El primer cop que vaig parlar amb la Bàrbara per poder fer aquest llibre em va explicar això, tal qual. I l’endemà d’haver parlat amb ella, vaig anar a parlar amb un senyor que m’havia dit que ell era per allà. I arriba un moment que aquest home diu: “Sí, jo vaig veure que hi havia un noi molt alt que havia sortit darrere del cotxe blanc i que anava parlant per telèfon dient: “Tango, Mike, Tango”, tal com si cantés les lletres de la matrícula. Semblava un guàrdia civil, perquè parlava en castellà.” Ell va pensar que ho havia d’impedir, i es va posar a empaitar-lo. Ho va fer ell tot sol. L’altra persona era un mosso d’esquadra de la Comissaria General d’Informació que anava de paisà, anava corrent darrere el cotxe. I darrere d’aquest mosso hi havia aquest senyor, gesticulant, cridant, dient-li de tot. Fins que arriben al semàfor i s’aturen. I llavors aquest senyor continua el relat i em diu que, veient que el mosso s’aturava, va voler avisar els de dins. I m’explica que feia els gestos que m’havia descrit la Bàrbara.
—Quadra, eh? El semàfor era molt llarg. Vaig pensar que si havia d’anar recte, hauria de poder tirar perquè no podia passar ningú més. Per a girar, no, però per a anar recte hi hauria d’haver un semàfor diferent. I aquí va ser quan vaig dir: “Aquest semàfor dura massa, tiro.” Llavors, en aquell moment, em diu en Turull: “És vermell!” Li vaig dir que no passava res, que estiguessin tranquils. I vaig tirar. Tots els semàfors es van posar vermells. Tots. Tots.

—Vau anar continuant pel carrer de Nàpols, vau baixar cap avall, en direcció al parlament, però va arribar un moment en què et van dir: “No, parlament, no.”
—Hi ha un canvi de plans, i em diuen: “Anem a un pis.” I em van fer girar i vam anar a una altra banda. I jo els vaig deixar en un pis. I, a partir d’aquí, com que havíem vist senyals –una persona segur que ens havia vist–, vam pensar que era molt probable que ens haguessin identificat el cotxe. Me n’havia d’anar d’aquella zona, i me’n vaig anar a donar voltes. Me’n vaig anar a voltar, una mica amb l’adrenalina.

—A voltar sense un rumb gaire clar, oi?
—Vaig encendre la ràdio, a veure què passava. Vaig pensar que així em distrauria. Vaig començar a sentir els tertulians, que deien que no hi era. I jo vaig pensar: “No, no, és clar, aquí no hi és.” Deien que devia entrar per una altra porta. Fa riure, a vegades. No, realment aquí no hi és. I jo: “No, no, és clar, aquí no hi és…”

—Hi ha un moment que ja no saps per on voltar. Vas voltant per la ronda de Dalt i decideixes de sortir pel túnel de la Rovira. Allà hi ha una càmera de baixes emissions que fa una foto. Dies després, Albert Batlle va dir: “Teníem una foto del cotxe de Puigdemont al túnel de la Rovira”, com si Puigdemont hagués marxat per allà. Però no, era la Bàrbara que ja no sabia per on anar…
—Era el meu cotxe! Allà penso: “Necessito distreure’m i parar.” I vaig pensar en una amiga que viu per allà. I li dic: “Ets per aquí, fem un cafè?” Vaig aparcar en un xamfrà de càrrega i descàrrega, perquè puc fer-ho amb la targeta de minusvàlid; i vam anar a fer el cafè. Ella em feia la conya: “Nena, què passa?!” “Sí, sí, ara escoltava la ràdio”, li vaig dir. I ella em va dir: “Que el tens al maleter?” Quan surto de fer el cafè veig que hi havia un vigilant davant del meu cotxe. Dic: “Ostres!, em multa, però jo he posat la targeta…” Podia ser que em multés o bé que hagués descobert el cotxe, perquè ens buscaven. Però jo en aquell moment no n’era conscient. Vaig pensar en la multa. L’agent em va dir que feien una comprovació perquè hi ha targetes duplicades.

—I allà es va acabar. Però com van anar els dies posteriors? Què passa a partir del 9 d’agost? Perquè es va difondre la imatge del teu cotxe i es va filtrar informació sobre la teva identitat.
—La mateixa tarda, ja comencen a sortir notícies pertot arreu, en diaris fatxes, espanyolistes. Vaig al·lucinar bastant, perquè deien el meu nom i cognoms. No el diuen en cas de violadors i assassins i, en canvi, deien el meu nou i cognom… Hi van plantar tot el meu currículum, allà. No hi van posar l’adreça perquè no la devien saber. Jo havia de passar desapercebuda, jo no sóc ningú. I no hi comptava, amb això. Em van aconsellar que no em quedés sola, per si em venien a detenir. Potser em citarien a declarar. Si em venien a buscar en algun moment, millor que no estigués sola. M’acompanyava tothom a tot arreu. No vaig agafar el meu cotxe durant una setmana, perquè també va sortir la foto a Twitter i la meva matrícula es veia. Com que no tinc gaires xarxes socials, em vaig blindar bastant, en aquest sentit. A la feina vaig demanar de teletreballar durant dos o tres dies, perquè després tenia una setmana de vacances. Va baixar una mica el suflé i quan vaig tornar ja estava més tranquil·la.

—Els Mossos d’Esquadra havien començat una investigació. Hi va haver detencions, una el dia 8 i una altra el dia 9, d’agents del cos investigats per aquests fets. I en aquesta investigació hi havia el teu cotxe i qui eres tu. El dia 9 aquesta informació es va filtrar als mitjans.
—No entenc la investigació que fan els Mossos, perquè és utilitzada només per grups propers al franquisme i a la ultradreta espanyola. No entenc en quin costat pretén situar-se el cos dels Mossos.

—Aquesta investigació judicial l’apuntalen acusacions de l’extrema dreta, que són Hazte Oír i Vox, admeses com a acusació. Són qui demanen més diligències i són actives en aquesta persecució judicial. Parlaves d’aquests dies posteriors, en què tot plegat es va anar diluint…
—El meu germà em va dir que sort que no tenia Twitter, perquè Déu n’hi do. Quan vaig tornar de vacances, al cap de tres setmanes, i vaig entrar a Twitter amb un altre compte, hi vaig veure un assenyalament molt fort. Em va arribar un missatge a Instagram que deia: “Traïdora.” Veia fotos a Twitter amb la meva cara on es dedicaven a repiular notícies de mitjans espanyolistes. Alguna deia: “Mireu, és ella. Si la trobeu pel carrer, en un semàfor, ajudeu-la a creuar. Empenyeu fort quan sigui vermell.” En aquell moment em feia més riure. Bé, riure no, però pensava que era aquest activisme de sofà, de molta fatxenderia, però que aquests no s’atreviran a fer res, perquè ells només ho piulen perquè ho faci un altre. No em vaig preocupar, però realment és bèstia. I també volia comentar que no em vull imaginar els nervis del president i d’en Turull, perquè a en Turull li podien revocar l’indult i el president anava d’una banda a una altra confiant en la gent que s’anava trobant…

—Llavors, Bàrbara, vas viure tota aquesta experiència, i finalment l’has volguda explicar.
—Sí, va ser tot un tema, això. Per una banda, perquè sortien uns altres llibres i reportatges, i sortien mentides, i se centraven molt en la cadira de rodes, i també molts tweets que deien: “Com que és minusvàlida, pot aparcar on vulgui.” No m’interessava aquest relat. I pensava que si sortien explicacions d’altres mitjans, per què no havia de sortir la nostra?

—Has cregut que no te n’havies d’amagar, d’això.
—És clar, no he fet res mal fet. No m’interessa ser una persona pública, però vaig pensar que això s’havia d’explicar. Perquè, a més a més, el president va arribar caminant i va sortir caminant. Era molt difícil que tot això funcionés, no fugia ningú. Però en realitat hi havia molta gent allà, vigilant i controlant, era el punt de mira de tot l’estat, i, en canvi, va sortir. Es va poder fer gràcies a molta gent voluntària, com jo, que van ser-hi, no van qüestionar la instrucció que els donaven i van fer les coses per convicció. I pensava que això s’havia d’explicar, perquè si es treballa bé i amb intel·ligència podem fer moltes coses tots. Llavors, una part de la raó d’explicar-ho és aquesta: que vegem que es poden fer coses.

—Vas dir que tenies ganes d’explicar-ho per sacsejar una miqueta els ànims.
—Sí, estem tots una mica endormiscats. I és normal, perquè estem tots decebuts. Però jo vaig tenir un accident ja fa molts anys i sé què és tenir traves a la vida. També sóc de queixar-me, i de rondinar, i m’he trobat moltes dificultats en moltes coses, però les coses no se solucionen amb la queixa –que també hi ha de ser–, sinó treballant. I, per tant, penso que hem de continuar treballant.