Christian Lesaec: “Arran de la gota freda, moltes persones es pregunten per què paguem imposts”

Christian Lesaec és el president de l’Associació de Damnificats Horta Sud-València, una de les tres associacions d’afectats per la gota freda del 29 d’octubre. Aquest col·lectiu, d’unes cinc-centes persones, aplega, bàsicament, persones que van tenir pèrdues materials a conseqüència de la barrancada. També hi ha familiars que representen cinc de les 228 víctimes mortals.

L’associació que presideix Lesaec i les presidides per Mariló Gradolí i Rosa Maria Álvarez treballen braç a braç perquè les víctimes tinguen el reconeixement que es mereixen. La visita a les institucions europees, la reunió amb el president espanyol, Pedro Sánchez, i les recents trucades de Carlos Mazón, són el fruit d’aquesta tenacitat.

Dels darrers moviments del cap del Consell, en parlem amb Lesaec, que en aquesta entrevista insisteix a dir que no hi haurà reunió amb Mazón fins que no vegen el seu nom a la llista de compareixents a la comissió d’investigació de les Corts Valencianes.

Parlem en la zona que queda del parc 8 de Març d’Alfafar, molt a prop de l’institut 25 d’Abril, on treballa com a professor de francès, i a la vora de la via del tren, on l’aigua desbordada va dipositar tot allò que arrossegava aquella vesprada d’octubre.

—Quantes voltes havíeu parlat amb Carlos Mazón abans de la trucada de divendres, 23 de maig?
—Cap ni una. Abans de divendres, no sé si va ser dijous o dimecres, ell em va cridar, però no vaig respondre perquè no sabia que era ell. Estava gaudint d’una estoneta de televisió amb la meua família i no li vaig agafar el telèfon. Ho vaig saber després, perquè vaig veure un whatsapp del gabinet. Vaig parlar amb el gabinet i em van dir que el president volia parlar amb mi. Em va dir que, en principi, hi havia disposició per a reunir-nos. I ahir al matí [dilluns] és quan vaig rebre una segona cridada del president, i tampoc no la vaig agafar, perquè estava treballant. Vaig veure un whatsapp i li vaig respondre entre classe i classe. Li vaig dir que podíem parlar a les dues, quan acabara de treballar. A les dues i deu em va cridar i vam parlar.

—Us ha dit que voldrà anar a la zona zero i que no esteu exclosos de la comissió d’investigació, però encara no sou a la llista.
—No. Per tant, les tres associacions, tot i les diferències i particularitats que tenim, fem front comú, i hi ha una sèrie d’acords. Un és el tema de la comissió d’investigació. Totes tres associacions estem d’acord que hem de ser en la comissió de les Corts. Llavors, eixa condició que li posàrem, s’haurà complert.

—Com us imagineu la reunió amb el president?
—En un principi, hem pensat que podria ser en algun ajuntament, en alguna sala de plens o en alguna sala municipal. Encara no ho sabem. De seguida es va parlar en el gabinet de l’opció de la sala de plens de l’Ajuntament d’Alfafar, perquè nosaltres vam nàixer ací, però ahir mateix una associada em va dir: que vinga a Paiporta, que no saps com està allò, i podrà veure de primera mà la situació. Tot això, ho haurem de parlar entre nosaltres.

—Serà tot sol amb ell, o com a assemblea d’afectats?
—No sabem què passarà. Si nosaltres, que som una sola associació, no tenim clar què passarà, encara menys les altres. Les altres dues associacions volen veure el seu nom inscrit i després es reuniran en assemblea i en parlaran. Tampoc queda clar que hi siguen… Potser al final només hi som nosaltres. La proposta és de reunir-se representants de la nostra associació amb el president i dues o tres persones del seu gabinet. Si vénen les representants de les altres associacions, per mi, encantat. Em sent més a gust si hi són les altres, perquè representem la majoria dels afectats.

—Li demanareu la dimissió?
—Això s’ha de decidir en l’assemblea. És a dir, si es fixa una data per a la reunió amb el president, nosaltres farem una assemblea uns dies abans perquè molts dels nostres associats volen dir coses a Carlos Mazón. Farem una recopilació de tot allò que la gent pensa i li ho direm. Jo vaig parlar amb les famílies de les víctimes mortals que hi ha en la nostra associació perquè no volia tenir el seu rebuig. La majoria em van dir que els semblava bé reunir-se amb el president. És veritat que és Mazón, però és bo que ens reunim per a la gent. Algunes em van dir: de part meua, li pots dir que hauria de presentar la dimissió immediata. Potser ho farem. Ho valorarem i ho decidirem. Li demanarem la dimissió en nom de les famílies? Si es diu que sí, ho farem.

—Li preguntareu on era i què feia aquell dia?
—Ho negociarem tot amb la gent, però és clar que hi haurà preguntes d’eixe tipus. Tothom s’ho pregunta. Si vostè pregunta a qualsevol dels afectats com li va anar eixa vesprada, on va ser, li dirà amb minuts i hores tot el que va passar i tot el que va viure. No té sentit que el president de la Generalitat tinga eixes llacunes i no se’n recorde on era. És curiós.

—Les associacions de víctimes us heu sentit maltractades en un principi. No temeu de ser utilitzades ara pel president, que presumeix que parla amb vosaltres?
—Efectivament. La pena és que això és possible perquè vam anar a Brussel·les. Si no ho haguéssem fet, no sabem si seríem ací. No sé si la Comissió o el Parlament Europeu va fer telefonades o si, simplement, en veure que sortíem en els mitjans, ací van reaccionar. Després, va venir el president Sánchez. De fet, en la trucada, el president Mazón sí que em va dir: home, us heu reunit amb el president Sánchez, és lògic que us reuniu amb mi… Si hem de ser coherents, si ens hem reunit amb una ministra, si ens hem reunit amb la delegada del govern, si ens hem reunit amb Pedro Sánchez, també toca que ens reunim amb el màxim mandatari del Consell valencià.

—Teniu por que ell utilitze a favor seu aquesta reunió?
—Si és que ja està instrumentalitzat. Però aquesta no és la nostra lluita. Nosaltres estem centrats a ajudar tant com es puga els damnificats i en la querella del jutjat. Si podem parlar amb Carlos Mazón i obtenir, per exemple, coses com l’atenció a la salut mental, que és molt greu i molt necessària i és competència autonòmica, o si podem saber què faran amb les escoles, perquè n’hi ha moltes que haurien d’estar enderrocades i no s’ha fet absolutament res… Si podem empènyer en temes de competència autonòmica, ja és positiu.

—Vox, primer, i el PP, després, van acusar les associacions de ser interessades i estar polititzades. La vostra associació té un perfil polític determinat?
—Hem posat una querella contra el senyor Llanos. El 27 de juny, tenim l’acte de conciliació en la Ciutat de la Justícia. Per tant, parlarem amb ell i li demanarem explicacions. En la nostra associació som més de cinc-cents. Hi ha votants de tot. I, evidentment, nosaltres no ens podem decantar cap a un partit o cap a un altre, perquè automàticament pot passar que gent associada no se senta representada. En conseqüència, nosaltres intentem constantment, dia rere dia, de mantenir un perfil baix, demostrar que defensem els interessos de la gent. A pesar d’això, cada dia ens instrumentalitzen. Cada vegada que diem alguna cosa, hi ha gent que en fa interpretacions.

—Sou més de cinc-cents; la majoria, persones amb danys materials. Quantes víctimes mortals teniu?
—Tenim dotze familiars que formen part de la querella representant cinc persones que van faltar, i sis o set persones que tenen danys físics, que també són acusació particular dins la querella. La resta és gent que ha perdut la faena, gent que ha perdut la casa, gent que ha perdut cotxes, o gent que ha perdut casa i faena.

—Heu dit que teníeu bona relació amb les altres dues associacions. Com us coordineu?
—Tenim un grup de WhatsApp, parlem per telèfon, i quan coincidim en reunions, decidim entre nosaltres què volem dir o quins són els temes que més ens interessen. Per exemple, quan vam tenir la reunió amb el president Pedro Sánchez, un dels punts a tractar era el funeral d’estat. Això ho lidera l’associació de víctimes mortals. És lògic que ells siguen els qui en parlen o organitzen eixe funeral en coordinació amb l’estat i, per tant, allò que ells consideren o desitgen o facen o acorden, per a nosaltres, serà correcte.

—La vostra associació és activa en l’organització de les manifestacions?
—No. De fet, a mi m’han convidat a participar en la capçalera i sempre ho he rebutjat. Quan vénen manifestacions o actes de suport o de record, el que fem és posar-ho tot al grup, perquè tots els associats en tinguen coneixement i que cadascú faça el que li semble bé.

—Què us sembla la instrucció de la jutgessa de Catarroja?
—D’una banda, està bé, perquè la jutgessa és treballadora, és lluitadora. La sensació que tenim és que intenta de buscar de veritat què va passar. I, en general, estem d’acord amb la seua instrucció, però hi ha algunes coses que no. Nosaltres vam interposar la querella per cinc delictes, i ella només en va retenir dos. I quant a persones investigades, nosaltres vam proposar-ne sis i ella només en va retenir dos. Vam interposar dos recursos. L’audiència provincial ens va contestar fa un parell de setmanes a un dels recursos: donava la raó a la jutgessa en algunes de les coses i li la llevava en unes altres. No hi estem del tot d’acord, però pensem que hem tingut sort i tenim una bona jutgessa.

—Demanàveu que s’investigàs el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. La jutgessa no us ha fet cas.
—Hi hem recorregut en contra, també. Estem pendents de la resolució del recurs.

—A parer vostre, la responsabilitat de les dues administracions és la mateixa?
—Pràcticament. No és exactament la mateixa, perquè, evidentment, els primers que havien de ser ací és l’administració autonòmica, però nosaltres entenem que, si l’administració autonòmica no funciona, hi ha una administració espanyola que hauria d’haver funcionat, i tampoc no va funcionar. Ho vam dir al president Sánchez. Independentment del que diga la llei, perquè ell ens va dir que necessitava l’aprovació de senat, en una situació com aquesta, les administracions han de col·laborar, oblidar-se dels partits i posar-se a treballar conjuntament. Això és el que necessitàvem en aquell moment.

—Va ser tardana, la visita del president Sánchez?
—Evidentment. I li ho vam dir. Set mesos després, és tardana. Ens va dir dues coses. Una, que, tot i que ell era a Madrid, estava molt pendent del que passava a València amb els diferents ministres desplaçats a València, i una altra, que no volia polititzar la riuada.

—L’enteneu, aquest argument?
—No del tot.

—La presència de Sánchez què us hauria aportat?
—La sensació d’estar més acompanyats. El fet d’haver pogut parlar amb ell, de fet, ens ha obert l’opció que la ministra Aaguesen presentara el pla de resiliència. S’ha de demostrar proper, interessat. La gent esperava això. Allò que va passar a Paiporta el 3 de novembre, amb els reis, Sánchez i Mazón, és perquè ja havien fet tard. És que la sensació de la gent és que venien a fer-se la foto. Totes les autoritats haurien d’haver estat en el lloc dels fets en els primers moments, i no a soles, sinó amb tot de recursos. La gent havia de veure que l’estat es movia. Hi ha moltes persones que es pregunten per què paguem imposts.

—Han passat més de set mesos, encara us sentiu abandonats?
—La setmana passada, vaig tenir una trucada d’associats de Sot de Xera, que va tenir una afectació per la presa de Buseo. Em van dir que a Sot de Xera, Bugarra, Xestalgar, Pedralba, que han sigut afectats, no tant com nosaltres, ningú se’n recorda, d’ells, perquè estan més allunyats de València. Hi ha algunes comunitats de veïns del Forn d’Alcedo, Castellar, l’Oliveral, que pertanyen a València, que ni han rebut les ajudes d’Amancio Ortega i encara esperen les de la Generalitat. Són barris oblidats de la ciutat de València. Molta gent se sent abandonada, encara.

—Quan el president va als llocs, la gent el xiula i ell es fa la víctima. Creieu que és per falta d’empatia, que no pot entendre el malestar de la gent?
—No ho sé. Espere que entenga que ell és el president que era al capdavant del govern valencià quan va ocórrer això, i parlem d’una amb milers d’afectats. Una tragèdia en què han mort 228 persones, nosaltres hi comptem els dos treballadors, també. Faça el que faça, l’emprenyada existeix. La gent pensa que hauria de dimitir. Crec que tot això fa que ho tinga molt difícil. Si ell considera que s’ha de fer la víctima, són les seues consideracions.

—La Generalitat ha fet un vídeo en què s’explica com es va recuperant tot, parla en positiu de la resiliència, tot amb música bonica… Què en penseu, tenint en compte on som ara?
—Aquestes coses, tant les fa la Generalitat com el govern espanyol. Et diuen que s’han mobilitzat no sé quants milions d’euros, que s’han fet no sé quantes inversions, i queda molt bé, però és que nosaltres no tenim mitjans per a comprovar si, efectivament, és així. Són anuncis que a la gent no ens arriba. Un exemple, una de les coses que ens va dir el president Pedro Sánchez és que el dèficit abans de la dana era de 2,8 i que després de la dana havia passat a un 3,4 perquè el govern d’Espanya havia fet una sèrie d’inversions i despeses de diners per a ajudar. Està molt bé, però nosaltres com ho sabem? Com podem saber que tots aquests diners s’han dedicat a la dana? No tenim mitjans.

—En el vostre cas personal, teniu pèrdues materials. Com va ser el dia de la gota freda?
—A nosaltres ens va agafar en el supermercat. Ens va salvar una veïna que ens va cridar. Estàvem tots junts, la veïna ens va dir que deixàrem tot el que estàvem fent, i que tornàrem a casa corrents perquè l’aigua entrava i la gent anava movent els cotxes. Vam tornar passant per túnels i anant per llocs per on no hauríem d’haver anat, amb la intenció d’arribar a casa i pujar el cotxe. Ens va costar d’arribar. Vam trobar dos carrers amb un corrent d’aigua molt fort. Vaig intentar de pujar el cotxe a la terrassa, però no vaig poder, perquè ja hi entrava aigua. Va començar a flotar i vaig haver d’estirar-lo, tancar la porta per intentar de salvar-lo. L’aigua ja entrava a casa. Els xiquets cridaven. Vaig haver de botar la finestra per entrar en casa. Estàvem pujant les coses a la taula i, en un moment donat, quan la taula ja surava pel menjador, vam decidir d’anar tots cap a dalt perquè allò no parava. Cap a les vuit, érem en la finestra del primer pis veient com l’aigua pujava. Havíem desistit de salvar res. Ens va arribar l’alerta dient que no ens podíem moure, que era aconsellable no fer desplaçaments. Quins desplaçaments?

—Voleu afegir res?
—Potser subratllar el que hem dit abans. Nosaltres esperàvem una cooperació i coordinació entre tots els estaments i entre tots els governs, independentment del color de cadascú. Això és molt important. Crec que s’ha de tenir una visió d’estat, independentment dels colors. En aquest cas, va passar a València, però demà pot passar en qualsevol altre lloc. Si hi ha una catàstrofe com eixa, tothom ha d’ajudar la gent, independentment del teu partit i de les teues ideologies.