David Repullés: “Els primers sis mesos al Cirque du Soleil vaig haver d’aprendre a creure en mi mateix”

Segurament, és el cantant català que ha fet més actuacions a l’estranger aquests darrers anys i, malgrat això, el seu nom és ben desconegut entre el gran públic. David Repullés, nascut a Manresa el 1981, és d’ençà de fa sis anys la veu masculina de l’espectacle Corteo, del Cirque du Soleil, que encara es pot veure –fins demà, diumenge– al Palau Sant Jordi de Barcelona, abans de continuar el camí cap a Lisboa i Pamplona.

Una guitarra abandonada al traster de casa els pares i les classes a l’Escola de Música de Navarcles el van encaminar cap a la seva dedicació actual, però no s’hauria imaginat mai que acabaria voltant pel món com una estrella del rock quan feia de cantant amb La Banda del Coche Rojo o adaptant grans clàssics al català amb el duet Filferro.

Un dia, un amic li va dir que la gent del Cirque du Soleil cercava tenors. Els tràmits eren fàcils, s’hi va presentar, va fer unes proves a l’ESMUC i li van dir que ja l’avisarien si mai el necessitaven. Dos anys després, el 2019, mentre feia de dissenyador gràfic al diari Ara, va rebre el correu electrònic que li va canviar la vida. Poques setmanes després, ja era dalt un escenari, i avui porta més de 800 actuacions a l’esquena.

Repullés ens rep al Sant Jordi una estona abans de la prova de so que fan cada dia. Al Cirque du Soleil tenen una cura especial de tots els detalls, i la música, que sempre és en directe, no és una excepció. Amb el director musical repassen l’ordre dels números de l’espectacle i qualsevol novetat que hi pugui haver. Abans, però, respon a les nostres preguntes amb un somriure. Tenim poc temps: pregunta ràpida, resposta ràpida. És molt expressiu i se’l veu feliç.

—Què hi fa, el cantant de La Banda del Coche Rojo en un circ com aquest?
—Uau, El Coche Rojo. Ha plogut molt! Recordo el dia que vaig fer l’últim concert amb ells, perquè els ho vaig haver de dir, és clar. Ep, que la setmana que ve marxo. Va ser així, tot va anar molt ràpid. Jo vaig fer uns càstings el 2017 i van anar molt bé, em van dir que d’acord, que la meva veu els encaixava i que em posaven en una base de dades de cantants. Com que no em van dir res més, al cap d’un temps me’n vaig oblidar. Fins que un dia, quan era al diari Ara, vaig rebre un correu en què em deien que m’hi volien i que al cap de vint dies em plantés a Mont-real.

—Us ho vau haver de pensar gaire?
—Instintivament, em va sortir un sí gegant. Després van venir unes quantes nits amb el coixí: què faig, què no faig. A banda de la feina, jo tenia un munt de projectes musicals en marxa. Vaig parlar amb el meu cap a l’Ara i em va dir que no m’ho pensés gens i que fotés el camp. La veritat és que era una oportunitat única i meravellosa, i aquí em tens. Però abans de començar no sabia gaire cosa de circ i no havia vist mai cap espectacle del Cirque du Soleil, més enllà d’Alegria, en DVD. Ara, quan ets músic sovint vas fent càstings sense saber gaire què en sortirà, fins que un dia sona la campana. Cantar al Cirque du Soleil és un somni fet realitat.

—Dèieu que la vostra veu els encaixava. Quina mena de veu teniu?
—Crec que tinc una veu molt versàtil i això els va agradar, perquè aquest espectacle és com una mescla de cultures. Hi ha des de flamenc fins a música d’estil klezmer, passant per cançons on cal una veu més impostada, més de tenor clàssic o operístic, per entendre’ns. I a banda de la veu, suposo que al càsting també miren coses com l’expressivitat o la manera d’estar sobre l’escenari.

—Per què enganxen tant, les músiques dels espectacles del Cirque du Soleil? Quin és el secret?
—No ho sé gaire. En el cas de Corteo, hi ha fins a cinc compositors darrere. Per tant, la diversitat de gustos i de cultures està garantida. Cinc caps pensants donen per a un ventall molt gran de fato. I la sonoritat aquesta que et deia, d’estil klezmer, alegre i gitanesca, amb la força de l’acordió, del violí, del saxo, fa que t’enganxis de seguida. Les composicions pròpies i la música en directe són una marca distintiva del Cirque du Soleil.

—Com us anava el cor el dia de la primera funció?
—Aquell dia el cor em sortia per tots els orificis del cos! Recordo el moment abans de sortir, agafat a la cantant que m’acompanyava, i anar pensant: tu tranquil, tu tranquil. També recordo la plorada que vaig fer quan vaig arribar a l’hotel, quan em va sortir tota la tensió. Va ser una experiència inoblidable. També vaig passar nervis una vegada que, a San Francisco, per promocionar l’espectacle, ens van convidar a cantar l’himne nord-americà abans d’un partit de beisbol davant de milers de persones. Un català i una mexicana. Bé. Jo només estava pendent de recordar de treure’m el barret abans de començar a cantar i no equivocar-me amb la lletra, per evitar una xiulada.

—Ara que ja heu fet més de 800 funcions, continua havent-hi adrenalina o ja poseu el pilot automàtic?
—Quan estrenem a cada ciutat sempre hi ha nervis. I aquí, a Barcelona, per a mi, encara més, gairebé com la primera vegada. Pensar que hi ha la mare asseguda entre el públic, i els amics i els coneguts. També et diré que hi ha dies, com alguns dissabtes que fem fins a tres funcions, que tens certes ganes d’acabar. Però aleshores mires les cares de la gent del públic i com aplaudeixen i et passen tots els mals de cop. Fer feliç el públic és bonic i omple molt. És molt agraït, molt agraït.

—Cada actuació és igual que l’anterior?
—No, totes són diferents. Per això, durant la prova de so el director ens diu si hi ha algú lesionat o alguna part que no es fa, per adaptar la música. Som especialistes en retallar o allargar, segons convingui. Avui, per exemple, tenim full show. Això vol dir que hi és tothom. Però després, durant l’espectacle, anem rebent instruccions pels auriculars. Si al malabarista li cau un cèrcol, els músics hem de saber què fer.

—Què heu après durant tots aquests anys amb el circ?
—Els primers sis mesos vaig haver d’aprendre a creure en mi mateix, perquè no m’ho creia i no em creia. El 2019 vam començar la ronda a Florida i jo només em preguntava què hi feia, jo, allà. Que jo no sóc ningú, que no tinc veu. Síndrome de l’impostor total. I quan vaig començar a creure en mi va arribar la pandèmia! Cap a casa un altre cop i dos anys aturats. Però quan vam reprendre, ja tenia la lliçó apresa i ara crec que, si em van triar i soc aquí, perfecte i endavant.

—Avui dieu que us noteu una mica el coll. Si un dia no us trobeu bé, què passa?
—Oh, si no hi ha més remei, cal recórrer al playback. Però ha de ser molt excepcional. Jo crec que només he fallat tres vegades. Però és que no podia, amb prou feines podia obrir la boca del mal de coll que tenia. Tota la música està enregistrada, per a casos com aquests. Avui, amb un Strepsils ja faré.

—Teniu metges propis, com el Barça?
—Sí, dos fisioterapeutes, que tot el dia van fent massatges, pobres.

—El Cirque du Soleil és tan perfecte com sembla de fora estant, o viscut per dins també té les seves misèries?
—Jo diria que, com a empresa, és força perfecte. Tot funciona. Durant la pandèmia ho va passar molt malament, però després ha tornat a aixecar el cap. Tornen a tenir múltiples espectacles en funcionament. Per exemple, avui pensava en qui ha hagut de comprar els nostres 120 vols per anar dilluns cap a Lisboa. Que, a més, ha de tenir al cap la varietat de passaports i visats d’una tropa com la nostra, amb vint-i-quatre nacionalitats diferents.

—Conviure cada dia amb gent de tants llocs del món és un dels atractius d’una feina com la vostra?
—I tant. De cop dines amb un rus al costat, un brasiler, un japonès… I cadascú explica les seves anècdotes. És un enriquiment constant. A mi em fa l’efecte que el cervell s’obre cada vegada que veus una manera de fer diferent de la teva. Tu sempre t’has cordat les sabates d’una manera i de cop veus que el del teu costat ho fa diferent. Potser és millor, potser és pitjor, o potser simplement és diferent. Però et fa pensar.

—I en aquestes Nacions Unides ambulants sou català o espanyol?
—Català, català. Ja fa temps que els vaig explicar que no sóc espanyol. I ara em diuen el català. The catalan, en anglès. L’altre dia, un nord-americà em va dir, “oh, com la botiga”, referint-se a Decathlon.

—Voltant amb el circ es veu món o només escenaris i habitacions d’hotel?
—Sí que en veus, si vols. Pensa que el dilluns i el dimarts els tenim lliures, són el nostre cap de setmana, i gairebé tots els matins, també. Tu tries, si et vols quedar dormint a l’hotel perquè estàs cansat o si vols sortir a voltar. Fa un parell de setmanes, érem a Oberhausen, a Alemanya, que no l’havia sentit anomenar mai, i em va encantar.

—I la resta d’hores a què les dediqueu?
—Jo aprofito per estudiar música. Ara mateix estic amb uns cicles de Schubert. Mantinc el meu professor de Navarcles i ara fem classes a distància. Li envio notes de veu, amb una ària de Bach, per exemple, i ell em respon què li ha semblat o què puc millorar.

—Quant de temps us veieu cantant a Corteo?
—La setmana que ve hem de renovar el contracte. Renovarem per dos anys, però jo renovaria per cinc ara mateix! Hi estic tan bé, aquí, i m’agrada tant, aquesta feina, que tant de bo duri molt. Però això no es pot saber mai. Com deia Guardiola, anem partit a partit, funció a funció.

—I quan algun dia s’acabi?
—De tant en tant hi penso: després d’això, què? Però és que no ho sé, ja m’ho trobaré. No em vull capficar amb el futur, que encara no existeix, i vull gaudir del present. Ara és això, és aquest terra d’aquí, és aquesta olor, és aquest so…

—Des de quan sabeu que us agrada cantar?
—Doncs me’n recordo del dia exacte! Érem a l’institut amb un col·lega, el Xavi, i vam sortir a fora al pati. Érem heavies, amb grenyes fins al cul, i escoltàvem una cançó, no sé ben bé quina, i jo vaig fer un crit d’aquests aguts, com els heavies de veritat. I el Xavi em va dir que jo podria cantar. Em va agradar la idea, em vaig apuntar a cant, vam muntar una banda, i així va començar tot.

—Quina mena de música us agrada escoltar?
—Quan vaig començar a fer música era molt de rock i de heavy, però de mica en mica he anat canviant. Després, vaig passar per una etapa que escoltava molt de jazz. I ara escolto de tot i sovint res. Com que a la feina tot el dia és música, quan arribo a l’hotel vull silenci. En canvi, quan torno a casa de vacances sí que em ve de gust escoltar música, perquè és com una vida paral·lela que tinc, un altre entorn i altres activitats.