Joan Carreras: “L’època dels ‘divos’ s’ha acabat”

Joan Carreras (Barcelona, 1973) no fa les coses, les viu. Me n’adono després de passar una bona estona conversant amb ell per parlar, en principi, de l’obra Cor dels amants, de Tiago Rodrigues, que presenta aquests dies al Lliure de Gràcia amb Marta Marco, actriu amb qui no havia tornat a compartir escenari d’ençà del 2002, quan van fer La filla del mar, d’Àngel Guimerà, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). L’obra, tal com la descriu Carreras, és una pinzellada deliciosa i bonica sobre què vol dir estimar i ser estimat, i ha aconseguit de conquerir el públic i la crítica. De fet, darrerament, Carreras ha participat en grans projectes que han estat ovacionats. No és tan sols un bon actor, sinó que també té un bon olfacte per a saber escollir projectes interessants. El seu talent li ha permès de fer-ho, això d’escollir, i alhora l’ha convertit en un dels noms més destacats del teatre del país. En aquesta entrevista –en què parla una mica de tot–, podreu copsar-hi l’estima i el respecte que té Carreras pel seu ofici, però també la generositat amb què s’hi lliura.

—El teatre és més imprescindible que mai?
—Sempre hauria de ser-ho, el problema és l’espai que li donem. Cada cop tinc més la sensació que és un dels pocs llocs en els quals succeeixen coses en un pla real, en directe, de veritat. Gairebé no en queden, d’espais així: espais que t’obliguen a apagar el mòbil –encara que hi ha gent que no en faci cas–, a aïllar-te del món durant uns moments. Això no passa als concerts, ni als cinemes, ni a les biblioteques… M’agradaria que el teatre es convertís en un espai gairebé de litúrgia en què s’establís una certa comunió entre l’espectador i l’actor. Moltes vegades, hi ha aquesta idea que el teatre té un públic vell, és veritat, però no crec que la manera de renovar-lo sigui amb grans pantalles i velocitat, sinó més aviat amb les mateixes armes que té el teatre: el text, la paraula, el silenci, el temps reposat, la pausa… No hi ha espais on existeixi, això! Només en el teatre.

—I això fa que augmenti la vostra responsabilitat amb l’ofici?
—Totalment. No vull dir que em sento responsable d’un bé social, perquè no ho és, però sí de formar part d’un col·lectiu que intenta ‘expressar-se, d’ençà de fa molts segles, d’una manera determinada i gairebé igual. Evidentment que hi ha moltes diferències estructurals, idiomàtiques, polítiques i contextos geopolítics molt diferents que et fan canviar la manera de viure el teatre, però, en el fons, és la mateixa essència: un grup de gent escoltant, dins un recinte, les paraules i la història que proposen uns actors. Aquesta sensació de col·lectivitat o de pertinença em fa feliç.

—Com a espectador, també teniu la necessitat d’anar al teatre a buscar aquest espai litúrgic?
—Com a espectador, és una mica una putada, perquè jo ja no sóc un espectador net. I això és una merda, la veritat.

—No en gaudiu, com a espectador?
—Sí, vull anar a gaudir-ne, però és un espai que, en el meu cas, s’ha contagiat molt de la feina. Tot i això, jo hi vaig amb molta inquietud. Al teatre, s’hi ha d’anar amb inquietud, amb ganes d’escoltar. Després, et pot agradar més o menys, però seria meravellós que la gent entengués el fet d’anar al teatre com qui va al cinema, a passejar…

—Que fos una cosa més quotidiana que no pas excepcional?
—Sí, però bé, això ja forma part d’una qüestió més endogàmica i, segurament, molt més estructural. Però, sí, continuo demanant al teatre que mobilitzi. Per què no?

—Heu fet una temporada molt bonica i completa…
—Molt. Sóc afortunat. Tinc l’oportunitat de fer projectes meravellosos. La temporada és molt bonica, també, perquè faig coses molt diferents en teatres molt diferents i amb ànimes diferents. Això és preciós.

—Parlem del Cor dels amants. D’aquesta obra es diu que més que un text és una partitura. Per què?
—Bé, és que realment ho és. Està concebuda com a tal: són quatre cants amb una idea molt clara de marcar una partitura en què tant la Marta Marco com jo toquem el nostre instrument. Té la complexitat tècnica que hem d’anar a l’hora, però, a la vegada, fer veure que passa en el moment, que això és la dificultat. Però el teatre, en el fons, ja és això, no?

—És que és un exercici dificilíssim, això de fer veure que el que feu ho feu sempre per primera vegada, amb la naturalitat del primer dia, amb els mateixos tempos…
—Jo fa un temps que, no estic obsessionat amb això, però sí que penso a viure molt el present quan s’és allà. Que tu, quan vinguis a veure-ho, tinguis la sensació que això passa en el moment, i demà passarà per a una altra persona. Aquesta voluntat de present ens salva de la repetició. En el teatre, cada dia repeteixes, però la repetició et pot portar a un lloc en què pensis que allò ja ho has dit tantes vegades que acabi essent el mateix. Viure el present, obrir la boca i que aquell text surti per primera vegada, dóna una espontaneïtat, neutralitat i profunditat al present. No quedar-se ni en el segon d’abans ni en el de després. És curiós, perquè això també et serveix com a exemple de vida.

—Té a veure amb el compromís amb l’ofici?
—Sí, el compromís amb l’ofici i el compromís amb el fet que cada dia has de fer que aquella funció sigui nova per a l’espectador. Això reverteix una dificultat, i encara diria més: un risc, perquè no hi ha res assegurat. Simplement, és la voluntat de ser-hi, i ser costa molt, perquè vol dir que has hagut de fer molta feina. Cada dia has de regalar aquesta funció nova al públic. El compromís ha de ser recíproc: tu has de donar-los una cosa per la qual vulguin repetir un altre dia. Que això és més cansat, més sacrificat, més dolorós i més arriscat? Segurament sí, però també és molt més satisfactori per a tots, perquè llavors és quan apareix aquesta litúrgia on tot pot passar, fins i tot l’error. A vegades ens obsessionem que no existeix l’error, en teatre. No, l’error existeix. A la vida, l’error existeix. La imperfecció existeix. No podem viure sense imperfeccions, seria terrible. I el teatre perfecte a mi tampoc m’interessa. Encara més: l’espectador entén més l’error i la imperfecció que no pas nosaltres mateixos.

—La complicitat i compenetració que teniu amb Marta Marco és essencial per a fer aquesta obra?
—Més imprescindible que mai. Crec que és el més important d’aquesta funció, a part de la qüestió tècnica i els talents de cadascú. Que sigui real, que ens estimem de veritat. Aquí l’amor es mostra no només amb allò que diem, sinó amb la manera com ens mirem, com ens toquem, com ens perfilem, com aquests cervells es van fent més i més un de sol. Ha estat màgic tornar-la a trobar un altre cop, la Marta, perquè d’ençà del 2002 a La filla del mar que no coincidíem.

—Aquesta complicitat es pot treballar?
—La química és la química. Les complicitats, normalment, es treballen des de la generositat, no es poden treballar des d’un altre lloc. S’ha de ser generós, però això és com a la vida, no? Les relacions de parella i d’amics tenen a veure amb la generositat i l’empatia. És a dir, és acceptar les defenses dels altres i les maneres de funcionar dels altres, que amb actors sempre són molt concretes, perquè cadascú té la seva. Entendre-les, reciclar-les, acceptar-les i que l’altre t’accepti a tu. Llavors, a partir d’aquí, quan tot és sobre la taula, quan ja no ens hem d’enganyar, les complicitats surten. Però s’ha de ser molt generós per dir “jo em mostro com sóc”, “jo sóc això”, “jo la cago per aquí”, etc. A partir de mostrar totes les debilitats és quan apareix la complicitat. En el cas de la Marta ha estat molt fàcil perquè hem fet bandera dels nostres defectes.

—Això s’aconsegueix amb l’edat?
—És possible. Jo sempre he estat una mica així, però potser sí que hi té a veure, perquè no et protegeixes tant, el grau d’autoestima és més gran, creus més i et coneixes més… Però també és veritat que amb el temps m’he adonat que, com més he estat amb l’altre, com més he intentat jugar des de l’empatia i l’escolta, com més m’he desprès de mi i més m’he lligat amb els altres, més m’he despreocupat i millor he estat. En aquesta feina és molt important despreocupar-se d’un mateix. El teatre ha de ser sempre una mirada cap enfora, cap als altres. I t’adones que els grans, els genis, els que són molt bons, fan això, perquè s’han adonat que amb l’empatia i la generositat s’han fet millors, perquè s’han despreocupat d’ells. No cal ser molt bo i ser un imbècil. S’ha acabat. L’època dels divos s’ha acabat. L’època en què per a ser un geni has de ser un malparit integral s’ha acabat. Al contrari.

—Heu hagut de combatre amb gaires egos, en la vostra carrera? Amb el d’altres, però també amb el propi?
—Sí, passa que a mi em fa una mica de pena. És molt miserable, perquè veus comportament fora de lloc i és por: por d’acceptar-se, por de què diran… Són pors, pors, pors. I les pors immobilitzen. És terrible. Aquesta feina és plena de pors, però és normal, perquè l’exposició és constant. Entenc que les pors siguin a flor de pell, però formen part d’aquesta feina. Quan les reconeixes i hi cohabites, poden ser aliades. Deixar de mirar-te a tu mateix i mirar l’altre és collonut.

—Cor dels amants és una obra que parla sobre el pas del temps i l’amor. Com us relacioneu vosaltres amb aquests conceptes?
—Em sento una persona que he estimat i m’he sentit molt estimat. Les autoconfiances, les seguretats i les maneres de transitar en el món tenen molt a veure amb si has estat ben estimat o no. Això és importantíssim, perquè t’adones que l’amor és un motor per a viure. I pel que fa a la mort… L’Andreu Benito deia que és com una fila per a anar a comprar el que sigui i que va avançant. És inevitable. Allò que dèiem sobre quin espai ocupes al món i que és tan difícil de trobar… És monstruós, això, perquè hi ha gent que es passa la vida vivint-la sense tenir aquest espai. Encara que sigui petit, perquè moltes vegades no cal que sigui gaire gros, però només que tinguis un petit espai en el món, ja és una bona vida viscuda.

—Heu fet dues obres molt exigents, aquesta temporada: l’una, Tots ocells, per la duresa i la durada del text. L’altra, Cor dels amants, per la seva dificultat tècnica.
—Això del teatre és preciós: fas la mateixa feina, però surfeges diferents onades. La de Tots ocells era una dimensió gairebé tràgica: de durada, de dimensions èpiques i amb un text que inclou molt de contingut social, ètic i polític important. És una obra emocionalment molt activa i, per tant, llarga. Cor dels amants, en canvi, és una pinzellada deliciosa i bonica sobre què vol dir estimar i ser estimat i, en canvi, no arriba a l’hora de durada, però és la mateixa feina! Són dues peces molt diferents, fins i tot, en la manera d’enfocar-la, però en el fons sempre he pensat el mateix: en teatre, el més important és imprimir la teva pròpia ànima dins la peça que fas. La durada i la intensitat de l’obra no importen, perquè allò que acaba essent crucial és allò que hi deixes. En aquestes dues obres he pogut deixar coses diferents, i això enriqueix molt el fet de fer d’actor.

—Darrerament, es programen obres molt llargues. La temporada passada ho vam veure amb Els criminals o El dia del Watusi, i en aquesta amb L’herència, La tercera fuga, Tots ocells, Vudú… A què creieu que es deu, això?
—Hi ha històries que necessiten temps per a ser explicades, i unes altres, no tant. A Tots ocells, per exemple, allò que s’hi explica és d’una dimensió tan grossa i s’aprofundeix tant en cadascun dels temes que tracta… En el cas de Wajdi Mouawad [autor de Tots ocells] és molt clar que vol aprofundir-hi. Com a director, tens l’opció de retallar dramatúrgicament, però hi ha textos que no es mereixen de ser retallats, perquè es mereixen de ser expressats amb tota la seva dimensió, i Tots ocells n’és un. Ara ha coincidit que n’hi ha unes quantes de llargues, però no tot el teatre ha de ser llarg. Forma part de la gràcia del teatre i d’aquesta feina que hi hagi durades tan diferents per a explicar històries tan diferents.

—No creieu que sigui una tendència, doncs, sinó més aviat fruit d’una casualitat?
—Sí. No crec que sigui una moda.

—El fet que Tots ocells aprofundeixi tant en el conflicte entre Israel i Palestina us ha servit per a entendre’l més?
—Sí. M’ha ajudat a ser-ne molt més conscient que no ho era abans i adonar-me que hi ha teatre que és necessari. Moltes vegades fem veure que som conscients dels dolors que tenim al nostre voltant, però som uns privilegiats i dormim entre cotó fluix. Tinc la sensació que el teatre serveix per a posar-nos en una realitat que és a molt poca distància de nosaltres i ens la fa present i real. El teatre ha de ser aquest missatger que ens comunica amb aquest tipus de realitats per a prendre’n consciència. Amb Tots ocells, quan a la gent li arribava la contundència de la peça, ho feia precisament per la seva profunditat, per la seva dimensió poètica i, evidentment, per la seva actualitat.

—Tot el teatre ha de ser així de profund?
—Hi ha molts tipus de teatre i és meravellós que sigui així. Hi ha teatre d’entreteniment, hi ha un teatre divulgatiu… I, a vegades, hi ha peces que són necessàries, que cal expressar-les i plantar-les i, llavors, que la gent tregui les seves pròpies conclusions i que triï a quin bàndol vol posicionar-se. Però aquesta sensació de teatre necessari és fantàstica.

—Tornant a la idea del compromís amb el teatre: he llegit que en un primer moment vau dir que no a fer Història d’un senglar al Festival d’Avinyó, el festival de teatre més important d’Europa, perquè ja us havíeu compromès a fer Tots ocells amb la Perla 29… El vostre compromís amb el teatre és absolut?
—Sí, i cada cop més. El teatre m’ho ha donat tot. Sobretot, a escala professional, però també personal: de vehiculació i transformació personal, de saber quin és el meu lloc en el món… Per tant, intento de ser conseqüent amb això.

—Com?
—Per exemple, tot el món del cinema i la televisió és meravellós i forma part de la meva feina, però, si he d’escollir, em deixaré emportar per qui m’ha fet més sensació de ser, que ha estat el teatre. Per això, quan tinc un compromís, m’agrada tenir-lo. Quan va arribar això del Festival d’Avinyó… No he estat mai mitòman, mai. Tinc amics que han peregrinat a Avinyó gairebé cada any, però jo sóc més pràctic: m’estimo aquesta feina, però no tinc icones ni pòsters enganxats a les parets. Quan m’ho van dir, l’Oriol Broggi [director de Tots ocells i la Perla 29] m’ho va posar molt fàcil, perquè vam moure dues funcions i a mesura que s’acostava el dia, més conscient era de què significava. Però, al marge d’aquesta qüestió més egocèntrica d’anar a fer un monòleg a Avinyó –que això sempre fa il·lusió–, allò que em va fer una profunda il·lusió és que allà hi ressonés el català per primera vegada i d’una manera íntegra. Posats a escriure petites pàgines de la història, poder escriure aquesta de la mà d’un amic com és el Gabriel Calderón [autor d’Història d’un senglar], em va fer molta il·lusió.

—Professionalment, ha estat la fita més important?
—Si existeixen fites quantificables, sí. Aquest monòleg m’ha donat moltes més alegries de les que em podria pensar, però també m’ha donat moltes eines. Que cadascuna de les feines et siguin útils. No haver-les d’apartar com apartes el text, però si acumules les experiències en algun lloc, cada cop pots ser més mestre del que fas.

—Treballar més en teatre que no en l’audiovisual ha estat una decisió volguda?
—Sí, ha estat força conscient. És veritat que, com que he tingut la sort que els calendaris de teatre s’han omplert… Si en aquest calendari teatral pot haver-hi alguna cosa de televisió, doncs, benvinguda sigui, és clar: cobres més i treballes menys. Això és així. El nivell que significa enfrontar-se a un públic cada dia, viure en directe una feina i viure-la amb naturalitat, una certa espontaneïtat i viure-la amb passió i vocació no és el mateix nivell de compromís que un rodatge –encara que no ho desmereixeria mai, perquè m’encanta i m’ho passo molt bé, però per mi el compromís és en un altre lloc. Per tant, sí: a vegades són decisions volgudes, però també són les circumstàncies que t’han portat cap allà. També és veritat que, en el món de la televisió i el cinema, has de pagar una sèrie de peatges.

—Quins?
—Són peatges que tenen a veure amb coses que tu no pots controlar: la teva imatge, vendre la teva imatge, tenir unes xarxes socials actives… És un peatge perquè has de lluitar amb una sèrie d’elements que a mi em van grans. Si volen contractar-me, estaré encantat de fer-ho, però no passaré per segons quines coses.

—En teatre heu aconseguit que la gent vingui a veure a l’obra per vós, més que no pas pel director, el dramaturg… Us heu fet un nom en el sector. Com ho percebeu, això?
—No ho sé… Jo me l’estimo molt, l’ofici. Molt. Sóc molt feliç essent intèrpret, i de moment no tinc vocació d’escriure ni de dirigir… Tinc amics com en Pere Arquillué o en Julio Manrique que sí, i ho trobo meravellós, però de moment jo no tinc aquesta inquietud, perquè trobo que en l’espai de la interpretació encara hi ha experiències per omplir-me. Per això tinc la sensació de viure-ho tot en present. És clar que em sento profundament agraït quan em valoren la feina com a actor de teatre i no com una imatge difusa en el món de la televisió. Llavors, fer-te un espai en un món com aquest, encara que sigui petit, encara que sigui molt nostre, em fa feliç. Em fa molt feliç, perquè són feines que només s’entenen a través de l’amor.

—Heu treballat, i treballeu, en molts teatres diferents i amb aforaments molt diversos: la Beckett, el Teatre de la Biblioteca, el Lliure, el TNC… Beneficia la vostra carrera, aquesta diversitat d’escenaris?
—Si ets dels privilegiats que pots escollir una mica quin és el camí, m’agrada transitar per tots: passar de la pública a la privada, de la petita a la gran… És fantàstic, perquè tenim molts espais que permeten un teixit teatral prou gran perquè els actors ens sentim amb la potestat i amb el poder de fer teatre. A mi m’agrada molt passar d’un lloc a l’altre. Ara, és veritat que, si tendís a fer només una tipologia de teatre, podria encasellar-me, però passar d’una Villarroel a una Beckett, d’una sala gran del TNC a una sala petita del Lliure, és meravellós, perquè el punt de partida és el mateix per a nou-centes persones que per a cinquanta.

—Això ha fet que no us hagin encasellat en cap gènere de teatre en concret, doncs?
—Segurament. Quan tens la sort de poder decidir una mica què és el que vols fer, et mires quins personatges fer, què et suposa més repte… A mi m’agrada molt arriscar-me i posar-me a prova: agafar projectes compromesos, donar suport a dramatúrgies contemporànies i properes o tirar-me de la moto i fer coses que potser a priori no pensava que podria fer. Arriba un moment que tot és risc, però això també forma part d’aquesta feina.