Josep Casadevall: “Estic segur que el jutge del TEDH va consultar el col·lega espanyol abans d’arxivar el cas del 17-A”

Josep Casadevall (Girona, 1946) ens rep al seu despatx, situat al centre neuràlgic d’Andorra la Vella. Hi ha molt poca gent al país que conegui tan bé com ell l’engranatge del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En va ser jutge i vice-president i, quan en parla, ho fa amb cautela i rigor, mesurant molt bé les paraules. Li demanem que ens ajudi a entendre el perquè de l’arxivament de diverses causes catalanes recentment i la sentència sobre el judici contra l’1-O, que sembla imminent.

—Com s’explica que en poc temps el tribunal hagi arxivat unes quantes resolucions relacionades amb allò que en diríem la carpeta catalana?
—Entenc que aquestes demandes van entrar més o menys juntes o l’una darrere l’altra i es van anar resolent juntes. No gosaria pensar en una carpeta catalana, en el sentit de dir que tot això rebrà un tractament similar.

—Anem cas per cas, doncs. La sentència que declara inadmissible la demanda de Josep Costa i Eusebi Campdepadrós per vulneració de la inviolabilitat parlamentària. Vau dir que era decebedora. Per què?
—Perquè ells es queixaven a Estrasburg sobretot de la vulneració l’article 10 [del Conveni Europeu dels Drets Humans]. Parla de la llibertat d’expressió, que és un dels drets més protegits. És un dret molt ampli, per bé que té limitacions, naturalment, i pot arribar a haver-hi moments en què el tribunal digui que no pot protegir aquesta llibertat quan es tracta de discursos d’odi, en certes situacions. Però, és clar, aquí parlem de la llibertat d’expressió d’uns parlamentaris, i en seu parlamentària, i jo gairebé gosaria dir que poden dir el que vulguin, amb els límits lògics, és clar. La llibertat d’expressió ha de ser molt àmplia.

—Poc després, el TEDH va arxivar la demanda del pare del nen mort en l’atemptat del 17-A.
—No ho entenc. No puc entendre com un jutge únic es treu del davant una demanda com aquesta, on hi ha hagut un atac terrorista, hi ha hagut morts, un desastre.

—Aquest jutge únic va dir que no hi havia cap aparença de vulneració de drets.
—Exactament, es limita a dir això.

—És estrany que hagi passat una cosa així?
—Molt estrany. Potser podien haver arribat a desestimar-la, no ho sé, però havent-hi entrat una mica al fons, i llavors fent una decisió motivada, que ja no la pot fer un jutge únic. Almenys havia de ser un tribunal de tres jutges, o una sala de set magistrats.

—En aquest cas, el del 17-A, els advocats preparen una petició de reconsideració. Pot tirar endavant? N’hi ha precedents?
—No n’hi ha, que jo sàpiga. I, en principi, no es pot fer. En principi, la decisió del jutge únic és definitiva, i ja ho diu el jutge mateix amb sis ratlles: no admet recurs. Això no obstant, potser sí que aconsellaria de fer un insistiment, atès que, segons tinc entès, i si no vaig mal informat, es desclassifiquen documents. Vol dir que hi ha coses o fets que no es van poder aportar amb la demanda, i menys encara provar, i que pel fet que ara aparegui informació nova o es desclassifiquin documents, això permet de donar suport a al·legacions que es van formular en la primera demanda. Per tant, tot i que és possible que no ho admetin, jo ho intentaria. Per la importància del cas.

—Una altra causa arxivada recentment fou la de les entitats pel català a l’escola. Fou el mateix jutge únic, que és el representant d’Àustria. Com s’explica que sigui el mateix?
—Perquè és el jutge únic que hi ha designat. Com que ningú no pot ser jutge únic pel seu propi estat, cada any el president del tribunal designa, en un llistat, els que faran de jutge únic pels assumptes que s’han de declarar inadmissibles. Espanya deu tenir assignat aquest jutge, i potser n’hi ha un altre, perquè poden arribar a ser dos. Andorra, per exemple, ha tingut el jutge únic en alguna ocasió per a Espanya, però fa anys.

—Amb quin criteri designen el jutge únic per als assumptes que tenen a veure amb Espanya?
—Potser poden tenir en compte l’aspecte de la llengua, si n’hi ha algun que sap castellà…

—Aquest jutge representant d’Àustria en sap, perquè havia estat professor convidat en universitats espanyoles i a l’Amèrica Llatina…
—Aquí hi teniu l’explicació.

—Per què hi ha d’haver aquest sistema d’un jutge únic que faci de filtre d’inadmissió de tantes demandes?
—En el fons, tot això és per la pressió que ve dels estats mateixos.

—Pressions dels estats al tribunal?
—Els estats no poden tenir influència sobre el tribunal del punt de vista estrictament jurídic. Però hi poden influir en uns altres aspectes, com l’econòmic. Si el Tribunal d’Estrasburg existeix és perquè els estats han volgut que existís, i el dia que no vulguin que existeixi s’acabarà. Però, al mateix temps, el tribunal ha anat creant un cos jurisprudencial important, ha anat interpretant el Conveni [Europeu dels Drets Humans], ampliant-lo, llegint-lo a la llum de la situació d’avui. Aleshores, els estats l’han anat intentant limitar, que no hi hagués tantes demandes, evitar condemnes, perquè moralment o políticament els preocupa. En una de les últimes modificacions del conveni van modificar-ne el preàmbul: hi van afegir el que se’n diu el principi de subsidiarietat, i el marge d’apreciació que tenen els estats…

—Perquè no s’admetessin tantes demandes.
—Exacte. Si cada any arriben a Estrasburg 50.000 o 60.000 demandes, arriben a ser admissibles un 4% o un 5%. Què més volen limitar? Fins al 3%, el 2%?

—I per això també van crear el jutge únic?
—Sí. I aquest jutge únic pràcticament no té coneixement del dossier, del plec [de la demanda]. Aquest plec se l’han mirat uns juristes experimentats, això sí, que els anomenen rapporteur non judiciaire, o sigui, ponent no judicial, que és qui en fa la primera lectura i mira si la demanda s’aguanta o no. I a partir d’aquí, prepara una decisió, que envia al jutge únic amb el dossier.

—El jutge únic és qui encarrega a un ponent que li prepari una decisió sobre la demanda?
—No, no ho encarrega. El jutge únic rep la proposta d’aquest jurista no ponent. I, quan la té, se la mira i només pot fer dues coses: signar-la o rebutjar-la.

—Qui decideix quin jurista es mira el dossier de la demanda per proposar al jutge únic si l’ha d’admetre o rebutjar?
—Serà un jurista de la divisió on hi ha, en aquest cas, Espanya. Si n’hi ha una vintena en aquesta divisió, doncs serà un d’aquests.

—Quan parleu d’una divisió, a què us referiu?
—A les divisions hi ha agrupats uns quants estats, uns quants juristes que són d’aquests estats. Per tant, en les demandes contra Espanya el ponent no judicial serà de la divisió on hi hagi Espanya, i que potser inclou algun altre estat.

—Quants estats hi ha agrupats en una divisió?
—No ho sé, dos, tres o quatre. Per exemple, recordo que es parlava de la divisió turca, de la divisió francesa… Vull dir que, per exemple, no hi ha una divisió andorrana, que deu ser inclosa a la divisió espanyola, on potser també hi ha Portugal.

—El paper d’aquests ponents, que en els casos que tenen a veure amb Espanya són, probablement, espanyols, és molt important, doncs.
—És que el jutge únic es llegeix tot l’expedient? No ho sé, hauríem de pensar que sí, però jo en tinc dubtes. Es deu llegir un resum dels fets, això sí, que li han preparat, i un projecte d’inadmissibilitat. El firma o el retorna. Si el retorna, això se’n va a un tribunal de tres jutges o a sala, que també podrien declarar inadmissible la demanda, però aleshores ja ho han de fer de manera motivada.

—Aquests ponents, quin perfil tenen?
—Normalment són funcionaris del Consell d’Europa. Tenen una experiència llarga.

—Pot ser que en un seguit de demandes contra Espanya hi hagi hagut una certa contaminació de país? I que això expliqui aquest degoteig de causes arxivades totes juntes?
—Em puc imaginar per on vol anar, però no ha parlat del jutge nacional.

—El jutge únic li demana al jutge espanyol el parer a l’hora de decidir si és admissible una demanda contra Espanya?
—En principi, la resposta és que no. En principi. Però a la pràctica… A veure, jo estic segur que aquest jutge únic, abans de signar, com a mínim, ni que sigui per telèfon, va consultar el col·lega [espanyol].

—En aquest cas, la col·lega, María Elósegui.
—Ni que sigui per dir, escolta, de què va això? Hi ha disset morts, una furgoneta que ha matat tot de gent, es parla d’un imam, es parla de relacions amb el CNI… No és qualsevol cosa. Jo m’atreveixo a dir que, com a mínim, la jutgessa espanyola va tenir un coneixement previ d’aquesta demanda. Més enllà del que va passar, és especulatiu.

—El que en sabem és el resultat, que es va arxivar.
—El jutge únic podia haver admès aquesta demanda, i no ho va fer.

—Aquestes decisions ens poden donar alguna pista sobre què podria dictaminar el tribunal sobre les demandes dels presos de l’1-O?
—Diria que no. Em costa de fer el lligam. Com que s’ha denegat la demanda dels ex-membres de la mesa, això ja indica que es denegaran les altres? Són motius diferents, són greuges diferents; els que es fan en les demandes dels qui van estar privats de llibertat són diferents que en aquesta [de Costa i Campdepadrós], que potser es limiten a l’article 10 [llibertat d’expressió]: els altres tenen greuges a l’article 5 [dret de la llibertat], a més del 10, i també del 6 [dret d’un judici just], del 8 [dret de la vida familiar], i tindran el tractament que els toca.

—L’aprovació de l’amnistia, a més dels indults i la derogació de la sedició, no pot fer decaure les demandes?
—No, ho dubto. Perquè la condició de víctima ja la tenen. El fet que hi hagi hagut una amnistia –i suposant que els l’apliquin, perquè no l’han aplicat–da a tots–, independentment de la decisió final que prengui el tribunal, pot ser una mesura correctora. Però no els treu la condició de víctimes. És a dir, si hi va haver violacions de l’article 6, del 5, del 8, i ho poso en condicional, aquestes violacions ja es van cometre. Per tant, ja en són víctimes. Això podria ser una mesura correctora. Parcialment, no dic totalment. Però l’amnistia no pot reparar, per exemple, els anys de presó que han complert aquesta gent. Caldrà veure quina apreciació en farà el tribunal.

—El fet que s’hagi derogat la sedició i que a alguns els hagin aplicat una amnistia es podria considerar una reparació?
—Així ho podria interpretar el tribunal. Per això el que puc dir en aquest moment és que l’amnistia, per si mateixa, no els treu la qualitat de víctimes. En què pot influir, doncs? Bé, doncs que l’estat, en certa manera, admet que algunes coses no es van fer bé, i ja és un fet també reparador de les eventuals violacions. Perquè quan el tribunal fa una sentència i diu que declara que s’ha violat l’article 10 o el que sigui del conveni, diu que l’estat prengui totes les mesures que estimi adequades per a reparar-lo, i també aquelles necessàries perquè no es repeteixi. És veritat que rarament el tribunal diu com ho han de fer. Perquè això pot causar que l’estat involucrat hagi de fer una modificació legislativa.

—I qui controla que l’estat condemnat repari les vulneracions comeses?
—Tot això queda sota control del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, que és el que té la competència de seguir l’execució de les sentències que dicta el tribunal. El tribunal, per si mateix, no té poders executius.

—Però què pot fer el Comitè de Ministres, si veu que no s’executa la sentència?
—Tenen una capacitat política. És una entitat política que passa comptes, quan es reuneix periòdicament. A veure, Espanya, teniu divuit sentències pendents d’execució; França, en teniu vint-i-cinc. Què passa? Els altres contesten, bé, n’hi ha tres per a les quals s’estudia un projecte de llei per modificar allò que el tribunal ens va dir; unes altres tres són indemnitzacions econòmiques i esperem que s’aprovi el pressupost per poder pagar… Se’n va fent un seguiment. Normalment, i salvades algunes situacions políticament molt complicades, i hi ha alguns exemples en què no entraré, les sentències se solen executar. Perquè en aquest passament de comptes que fan tenen la força política d’obligar-s’hi els uns als altres.

—És una qüestió de reputació?
—Naturalment, i moral, política.

—En el cas dels presos de l’1-O, és més factible que la sentència vingui per qüestions més de forma que de fons? Per exemple, per la vulneració del jutge predeterminat per llei o la manca d’aparença d’imparcialitat?
—No, no, tot això és important, i pot venir per aquí. Si havien de ser jutjats a Barcelona o a Madrid, tot això són greuges que han estat formulats.

—En totes aquestes demandes, els damnificats denuncien la vulneració de l’article 18 del Conveni, és a dir, el que té a veure amb l’abús de poder de l’estat contra ells en el sentit més ampli. Pot tenir recorregut?
— Tinc poc record de violacions del 18. Han de ser situacions molt flagrants en què d’una manera molt clara es vegi que el que s’ha fet és aplicar el Conveni mateix en un sentit negatiu.

—És a dir, aplicar un dret penal de l’enemic.
—Exactament, per exemple. El que ara se’n diu lawfare.

—Si el tribunal resolgués que els van vulnerar el dret del jutge predeterminat per llei, podria tenir com a conseqüència l’anul·lació o repetició del judici?
—D’anul·lació de condemnes no n’hi haurà perquè el Tribunal Europeu no té aquesta competència. A la legislació espanyola es va afegir fa uns quants anys que una sentència ferma pot ser revisada després d’una sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans. Però no hi dóna un caràcter obligatori, sinó que es podrà fer a instància de la persona afectada. Per tant, és previst i es podria demanar que es revisés. Ara també s’ha de veure quina utilitat i quin interès pot tenir-hi l’inculpat mateix. La qüestió és prevista, sobretot en judicis que es poden considerar que no han estat equitatius o que la persona no ha tingut el judici equitable que imposa l’article 6 del Conveni.

—Tenint en compte el moment en què es troben a nivell de procediment aquestes demandes, pot ser que la sentència sigui qüestió de mesos o que pugui ser aquest mateix any?
—Podria ser qüestió de mesos, però no goso afirmar-ho perquè no conec la situació processal exacta. Ara es podrien trobar en la fase de redactar sentència.

—Com es desenvolupa aquesta fase de redacció de la sentència?
—També és llarga, perquè els juristes l’han de preparar i hi ha les primeres deliberacions d’examen del projecte de sentència. Després hi ha un vot provisional, en què els jutges aporten els seus parers i opinions, fins que es passa al vot definitiu. I encara a partir del vot definitiu els jutges dissidents, que no hagin votat amb la majoria, sigui en un sentit o en un altre, redacten una opinió separada, que pot ser dissident, però també pot ser concordant, de vegades.

—I ací quina capacitat d’influència pot tenir la jutgessa espanyola?
—Aquí, a diferència del jutge únic, això ja s’ha acabat. Això és en mans d’una sala de set jutges, més tres suplents. I ja hi ha uns juristes assignats que porten el cas. I possiblement ja hi ha un ponent nomenat.