Josep Punga: “Hi ha un mandat ‘waterloonià’ per a controlar l’Assemblea”

Josep Punga (Cornellà de Llobregat, 1997) va plegar, el cap de setmana passat, del secretariat nacional de l’Assemblea, després de mesos de tensions internes fortes entre el sector oficialista i el crític. Punts com la reforma dels estatuts, la votació d’un secretari o la relació amb els partits independentistes han tibat la corda i finalment el jove, que va competir amb Lluís Llach per a la presidència de l’entitat, ha decidit de plegar. Parlem amb ell sobre aquestes tensions internes i sobre Dempeus per la Independència, una nova candidatura a què s’han adherit, entre més, algunes cares conegudes de l’Assemblea.

—Per què heu decidit de plegar del secretariat nacional de l’Assemblea? 
—Hi vaig entrar amb un compromís amb el bloc jove, que em va elegir. En les eleccions al secretariat els meus compromisos van ser clars, ferms i senzills. El relleu generacional: el jovent hi serà si resulta creïble la confiança i l’espai per a aquells joves determinats a fer un pas endavant. També mantenir una Assemblea alineada amb la unilateralitat i amb una estratègia de confrontació amb l’estat, l’única realista. Les dèries processistes d’acordar amb l’estat o de perdre el temps amb qüestions ideològiques que no acosten a la independència resten credibilitat i fan que el jovent no s’hi adreci. Veient la deriva de l’Assemblea i el comportament tòxic i facciós de la direcció, no podia complir aquests compromisos. No tenia sentit ser-hi per ser-hi, sense poder complir la raó per la qual vaig ser escollit.

—Per què parleu de comportament tòxic?
—L’Assemblea era un oasi dins l’independentisme, l’única organització potent i transversal alhora. Aquesta transversalitat la va assegurar gràcies a uns valors fundacionals que gent d’orígens molt diferents va establir. Ara veiem que hi han aterrat una sèrie de persones amb un mandat waterloonià per controlar l’Assemblea i trencar les bases d’aquests valors fundacionals per a sotmetre-la a una facció molt concreta de l’independentisme, perquè els discrepants fem nosa.

—A partir de quins fets concrets feu aquesta acusació? 
—El bloc oficialista o llaquista no ha sumat cap vot extra a la seva posició, no ha assolit les dues terceres parts del secretariat, i per tant hauria de cedir, pactar, consensuar… La direcció no ha tingut aquesta actitud. Els lideratges polítics del 2017 han perdut la credibilitat i el lligam. Això s’ha de denunciar i l’Assemblea hauria d’aixecar el to. En canvi, la nova direcció té un to connivent, amistós, poc molest i poc crític amb els partits amb projectes processistes. S’instrumentalitza l’Assemblea per afavorir certs discursos o propostes. Per exemple, la manifestació de Sants per Rodalia. Dos dies després, Judith Toronjo, de Junts, va fer una campanya al mateix lloc, i amb un lema que perseguia la mateixa idea que l’Assemblea havia impulsat dos dies abans. Em preocupa que s’instrumentalitzi l’Assemblea per part d’una de les faccions de l’independentisme.

—Llach ha dit que l’Assemblea és i serà independent dels partits. Què hi respondríeu?
—Remeto a les seves declaracions públiques. En els últims quatre o cinc anys sempre que ha pres posició públicament en una contesa electoral ha estat en el mateix sentit. Va demanar el vot per a Comín a les europees, per Puigdemont, per Comín al Consell de la República… És evident que hi ha un lligam entre el president i l’espai de Junts.

—En alguns casos són declaracions fetes abans de ser president.
—Però no se n’ha desdit, i ja dins l’Assemblea ha donat suport a Comín. Com a president de l’Assemblea també ha criticat l’enemic acèrrim del puigdemontisme. Crítiques a Junqueras, a ERC…

—Caldria que el president critiqués de la mateixa manera els partits, que no es pronunciés de manera tan directa…? Quin equilibri demanaríeu? 
—El principal problema que hi ha és una manca d’estratègia pròpia. El que assenyalaria com hauria de ser aquest equilibri seria que l’Assemblea fixés el seu parer. Tota la relació amb la resta d’actors de l’independentisme hauria d’anar en consonància amb això. Si l’Assemblea és un espai unilateralista i el president fa una crítica, s’entén que sigui una crítica al sector que no pren aquesta posició, però sense una estratègia clara, això que fa són apreciacions personals, de facció. Critica Junqueras, però no per manca d’unilateralisme; no fa pas la mateixa crítica a Junts, perquè són amics, i ho diu públicament. No hi ha cap coherència ni visió perquè no hi ha estratègia. I és un debat que no tenim perquè perdem el temps en lluites faccioses, sense escoltar tothom.

—Quina autocrítica faríeu, del vostre sector?
—M’encantaria poder fer autocrítica, però cauríem en una equiparació que no s’assimila a la realitat. Qui executa el poder absolut –càrrecs, comissions…– és la mateixa facció. Quin grau d’influència tenim nosaltres? A Elna es va arribar a un acord per aprofitar el debat sobre el secretari per a refer ponts. És un dels acords amb més suport, només uns onze secretaris van votar-hi en contra. Quina casualitat que gran part del comitè permanent era dins d’aquests onze. L’autocrítica que faria és no haver-nos adonat de la facciositat o bel·ligerància amb què actuen els membres del comitè permanent. Caldria recuperar l’esperit d’Elna, però qui té el poder per a trobar entesa és qui l’exerceix. Esperàvem propostes per a trobar-nos, però han passat el corró amb una idea molt clara, sense fre per a executar-la, passant per sobre de qui calgués.

—Quin paper ha tingut, en la vostra renúncia, allò que vau denunciar el cap de setmana passat? L’ANC ha elegit finalment un secretari per al lloc que havia quedat vacant i fonts del sector crític han denunciat que no es va deixar votar en línia alguns secretaris. Ara, ja havíeu manifestat la possibilitat de renunciar feia setmanes.
—És un exemple més d’una tendència, la deriva de la direcció ha estat clara i nítida des del primer minut, una cosa que s’arrossega i acumula obstacles. Una suma d’arguments m’hi han empès. Ja hi estava incòmode, però el ple de dissabte va fer vessar el got. Veus que sobre la teva persona hi ha un ànim d’apartar, marginar i evitar la participació que et pertocaria. És el que fan amb tots els secretaris crítics, i és trist.

—Sobre les votacions, fonts oficials de l’ANC van defensar que la normativa exigeix que les connexions telemàtiques siguin justificades.
—Les justificacions per a poder participar telemàticament en el ple s’havien de lliurar de manera documentada. En alguns casos, es va demanar més documentació per a justificar-ho, però la nit anterior, sense marge de temps. Quina casualitat que aquells secretaris nacionals que havien de justificar més la votació telemàtica fossin secretaris crítics amb la direcció, mentre que tots els qui es van poder connectar hi són afins. La decisió d’admetre aquestes connexions és discrecional i queda en mans del secretari, que és alhora membre del comitè permanent. No deixa de ser un secretari nacional més, qui ho decideix, i per tant una persona amb una presa de posició determinada. Hi ha poques garanties que prengui decisions neutres. Si tothom tingués veu al comitè permanent això es reduiria, però si és monolític poden executar mesures draconianes.

—Quins altres temes destacaríeu, que hagin dut a aquest punt de tensions internes?
—El debat és molt més senzill de la manera com es vol plantejar. La direcció ha impulsat una reforma dels estatuts que vesteix com a modernització de l’Assemblea, però realment hi ha un debat entre una posició que vol mantenir els valors fundacionals de consens i relleu –limitació de mandats i obligació que els càrrecs orgànics i més importants es prenguin per dues terceres parts– i una altra que vol facilitar el control faccional.

—Us heu adherit al manifest de Dempeus per la Independència, que vol articular una llista per a les eleccions al parlament. Per què una altra llista, tenint en compte que la llista cívica ja es va refusar?
—Es vol relacionar el manifest de Dempeus amb el projecte de llista cívica que va votar l’Assemblea, però són moments polítics diferents, amb casuístiques diferents. Evidentment, hi ha una relació de gent, d’una idea d’entendre la política, però aquesta vinculació excessiva vol empetitir el projecte. No hem de pensar en termes de l’Assemblea, hi ha molt d’independentisme fora.

—Però els darrers anys ja han sortit diverses candidatures independentistes fora dels grans partits.
—Cap no ha aconseguit d’arreplegar els 800.000 abstencionistes. Ni Alhora, ni Aliança Catalana ni cap altre no ha pogut revertir aquesta sagnia de desconfiança. El manifest és molt clar: identifica aquesta desconfiança cap a la classe política del 2017 –que no s’ha responsabilitzat de les conseqüències morals– i posa la independència com a únic focus. Hi ha molts independentistes farts de llepar-se les ferides que volen fer un pas endavant, però no tenen el mitjà.

—Per què una altra candidatura hauria d’arreplegar més abstencionistes?
—Si aquests projectes no han recuperat el vot independentista és potser perquè han parlat massa poc d’independència. Tenim un partit que es perd en si s’ha d’ampliar l’aeroport, un altre en qüestions de migració, un altre a fer el català oficial arreu… Perdem l’enfocament. Hem de centrar-nos en allò que ens va fer generar el moviment més democràtic i potent d’aquest segle a Europa, això que realment ens fa vibrar i viure. Aquesta és la diferència: no perdem el temps en qüestions autonòmiques ni ideològiques. La independència és el motiu absolut i prioritari de tota l’acció política.

—El manifest parla de convertir les eleccions següents en plebiscitàries, novament. Com es pot fer, a la pràctica? És un moment molt diferent del de les darreres plebiscitàries.
—Connecta amb la qüestió de centrar el debat i forçar la resta d’actors independentistes a comprometre’s i a ser contundents. Evidentment són moments diferents, però el punt positiu és l’aprenentatge que cal determinació. I no ens adonem que és molt greu que, passats vuit anys, tinguem els mateixos lideratges que van fracassar al capdavant de les organitzacions polítiques. Aquesta gent no ens durà a la independència ni remobilitzarà res. Cal un relleu generacional i democràtic.

—Alguns dels impulsors han parlat de la possibilitat de fer de paraigua d’uns altres partits. 
—És cabdal que tot l’independentisme unilateralista estigui unificat. La unitat és un concepte buit de contingut, però si l’emplenes del contingut correcte és potent.

—Unitat amb línies vermelles? 
—La línia vermella és l’autonomisme, i el punt d’unió, l’independentisme. Hem de centrar-nos en les qüestions que ens duran a la independència i no perdre’ns en disquisicions, en debats entre esquerres i dretes que no ens condueixen cap aquí. Però tot això que he dit és opinió personal, no la posició d’un projecte de què només sóc adherent.

—Tot plegat ha de passar necessàriament per la política institucional?  
—Hi ha el front institucional –en què és important tenir gent que no faci autonomisme ni estigui vinculada al politburó del 2017– i també una societat civil mobilitzada que quan li diguin “torneu a casa” no hi torni, que sigui capaç de fer, no una Urquinaona, sinó mil, desobediència civil el temps que calgui. I l’Assemblea hi té un paper cabdal, en la societat civil, però per a tenir pes ha de ser creïble, i per tant no pot ser connivent amb els sectors que no volen la independència a curt termini o que hi han deixat de creure.