Lluís Llach: “L’arribada d’Illa és el senyal que hem tocat fons; ens hem de reorganitzar”

Fa gairebé un any que Lluís Llach és president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i, als mitjans, aquests darrers mesos del seu mandat han estat marcats per les tensions internes en qüestions com ara la reforma dels estatuts que ha impulsat, la votació polèmica d’un secretari i la relació amb els partits independentistes. Ell refusa les acusacions de partidisme que li ha fet el sector crític i deixa clar que el paper de l’Assemblea no és el de crossa ni plataforma de ningú, sinó de controlar els partits i mobilitzar l’independentisme. Hi parlem sobre aquestes tensions internes, sobre l’oposició de l’entitat al pacte per la llengua i, en general, sobre la situació de l’independentisme, que diu que ha d’inventar noves formes de lluita.

—Com les viviu, les tensions internes dins l’Assemblea? Us imaginàveu una presidència tan complicada quan us hi vau presentar?
—Sabia que l’independentisme estava en hores depressives i que calia rearmar l’Assemblea. Vaig tenir un primer senyal decebedor perquè em va costar molt de ser president, però fem la feina d’acord amb els estatuts i el règim intern. Hi ha hagut una minoria organitzada –que en bona part provenia del secretariat anterior– a la qual li ha costat renunciar a la llista cívica. S’intenta dir que la solució de l’independentisme no és a l’ANC, sinó que són possibilitats electorals, i que l’ANC ha de servir per a unes altres coses. Això ha originat tensions, però hem anat fent la feina.

—Per exemple?
—Hem hagut de reunir-nos més i esforçar-nos més, però volíem fer un full de ruta i l’hem fet; volíem canviar els estatuts perquè moltes assemblees territorials ens ho demanaven; fem les campanyes que volem –llengua, Rodalia, internacional… I segurament podrem anunciar campanyes amb la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. Que critiquen la presidència? Sóc aquí per a això! Però em sap greu la imatge que es dóna. Treballem i som on hem de ser, decidits a lluitar per la llengua i organitzant un Onze de Setembre tan maco com sigui possible. Hem impulsat Estructures de País, hem aconseguit que assemblees territorials desactivades es reactivessin i que les sectorials, que teníem desmembrades, es tornessin a organitzar.

—S’hauria pogut evitar d’arribar a aquest punt de tensions internes? 
—Si el consens implicava la renúncia als principis de la majoria del secretariat nacional, és evident que no. Un possible futur electoral el tenim prohibit als estatuts. No tan sols és voluntat política dels qui vam arribar al secretariat, és un problema estatutari. Curiosament, quan les votacions han estat sobre feines, normalment hem tingut majories més que folgades de dos terços. La gent que volia utilitzar l’Assemblea com a plataforma electoral ara troba el seu camí. Espero que els secretaris nacionals partidaris d’això o dimiteixin o siguin lleials als estatuts, i que la transversalitat sigui respectada. No ens oposem que hi hagi quartes llistes, sembla que hi ha un buit electoral i gent amb ambició política que el vol ocupar.

—Per tant, què us sembla Dempeus per la Independència, la candidatura fora de l’ANC que ha impulsat part del sector crític? 
—Depèn del programa i de si saben escapar-se de l’autonomisme. L’única cosa que demano és que no s’utilitzi l’ANC com a plataforma. Tampoc dels antics partits, que se’ns acusa d’això. Sembla que el dissabte sóc un submarí de Junts i el dilluns, de la CUP… L’Assemblea és l’única eina transversal que pot dinamitzar la gent decebuda i indignada. Les campanyes electorals no ens han de despistar de la funció de muscular i estructurar l’independentisme. La resta són il·lusions, ambicions personals, idees que no han funcionat… La societat independentista està en un flux depressiu. L’arribada d’Illa a la presidència és el senyal que hem tocat fons; ens hem de reorganitzar. Hi ha coses que no hem de tornar a fer i hem d’inventar noves formes de lluita. La qüestió electoral no és un afer de l’Assemblea. Si hi ha secretaris nacionals que pensen que un partit pot ser més útil que l’Assemblea els demanaria que dimitissin, però no m’ho ha dit ningú.

—Sobre les tensions internes, posem-ne exemples. Fa poc hi va haver una polèmica en la votació d’un secretari: el sector crític va denunciar que no s’havia deixat votar telemàticament alguns secretaris. Què va passar?
—És mentida, i això són avisos de la qualitat democràtica de possibles personatges polítics. El sector majoritari hem presentat quatre o cinc secretaris. Hem guanyat sempre per dotze, catorze o quinze i, per a intentar el consens, hem anat canviant de secretari. El sector minoritari ens ha presentat Josep Costa i, malgrat ser derrotat unes quantes vegades, ha hagut de passar per la humiliació de perdre per dos terços. Vam arribar al consens d’evitar les filtracions a mitjans d’allò que es deia al ple, i per això vam decidir de fer-los presencials. Alguns van fer l’esforç de poder-s’hi connectar segons les condicions dels estatuts i altres, no. Igualment s’hauria elegit secretari, i la diferència va ser força humiliant. Quan a algú li diuen unes deu vegades que no, que no parli de consens. Nosaltres hem presentat gent propera a tothom. Hem fet la feina d’acord amb el full de ruta, la resta són problemes personals de projecció futura o egocentrisme.

—També heu rebut acusacions de partidisme, d’alineament amb Junts. Ho deia Josep Punga en una entrevista a VilaWeb. Què hi contestaríeu?
—Entenc que la gent que té ambició política ataca qui li és més rendible. Si té la consciència tranquil·la i és capaç de creure-s’ho, fantàstic.

—Us retreu, per exemple, declaracions de suport a Comín.
—Dins l’Assemblea això no va causar problemes perquè tothom sabia què havia dit, ho vam publicar en la versió original. Vaig dir que jo, personalment, i només per amistat, votaria Comín. Comín és intel·lectualment molt fort, ha patit molt a l’exili i ha estat posat en qüestió per causes no aclarides, coses no demostrades. Em pregunten en una entrevista qui votaré, i dic que Comín, i no per ideologia. Igual que podria dir, que va ser públic, que vaig votar la gent de la CUP nord-oriental. No sóc de Junts ni de cap partit… No entenc l’autoritat que té algú que es presenta per Junts a les municipals i després m’acusa. Però s’espera una altra cosa, d’un independentista, que no sigui respectar un president a l’exili? Quan no tenia càrrec, vaig criticar que alguns partits es passessin a l’autonomisme, i sobre la CUP he dit que fan una feina municipal fantàstica i en canvi al parlament van despistats.

—Sempre dieu el que penseu de manera directa. Us penediu d’alguna de les declaracions que us retreuen?
—La que més va cridar l’atenció va ser quan vaig dir que el president Illa ve d’una mentalitat parafeixista. Quan el Partit Socialista no s’hi atrevia i tenia prohibit d’anar a les manifestacions d’entitats com Societat Civil Catalana, ell hi era, no sé si contravenint-ho. I la seva relació amb l’estat espanyol és d’una submissió absoluta. Per tant, vaig dir això que pot ser una bajanada, però parafeixista no vol dir feixista, sinó que tens paràmetres que posen en alerta. De les declaracions sobre Comín no me’n penedeixo, m’hi reafirmo. Mentre no es demostri res miro de ser fidel a aquesta amistat.

—Un dels canvis que impulseu és la reforma dels estatuts. Per què eliminar el requisit dels dos terços mínims per a elegir càrrecs orgànics?
—Aquesta norma ha blocat i falsejat moltes vegades la voluntat dels electors. Si mirem enrere, veiem com a les presidències –precisament per les incidències estranyes dels partits– passaven coses miraculoses. Els dos terços estan molt bé perquè, si hi ha un consens possible, s’arribi a un acord. Però si no, no es pot paralitzar l’Assemblea. Tampoc no es pot obligar una majoria amb un projecte a acceptar el projecte contrari. Si diem que l’Assemblea passa per sobre dels partits, no podem arribar a consensos amb quinze o disset persones que volen fer de l’Assemblea una plataforma electoral. És imposar el consens bloquejant la majoria per part d’una gent molt docta en manipulació de reglaments.

—A què us referiu amb aquestes incidències externes?
—Si es mira l’elecció de les presidències es pot veure qui guanyava cada vegada. Si hi ha una persona que no ha estat mai enlloc –només a Junts pel Sí, tenint simpaties per la CUP– és servidor. Forcadell era d’ERC; Sànchez, de Junts; Paluzie havia militat a ERC… I la majoria no guanyaven directament les eleccions. Al secretariat hi tenim tots els colors.

—Volia acabar demanant-vos pel pacte per la llengua presentat la setmana passada. L’Assemblea s’hi ha mostrat contrària. Com hauria de ser, aquest pacte?
—No garanteix res d’allò que transcendent: que la justícia es catalanitzi de veritat, que les retolacions de bancs, comerços, etc. siguin en català –que implica pressupostos i inspeccions, que ni s’hi compta–, inspeccions a les escoles per a sostenir –que ja fa vergonya– el 25% de castellà, que no es respecta pràcticament enlloc. Em sembla una presa de pèl. Com que no tenim cap més objectiu que la independència, i per tant no tenim les dependències polítiques molt necessàries que té l’AMI, ni les derivades culturals molt necessàries que té Òmnium, diem el que pensem de cara a la independència, i això no ens hi acosta.

—Enteneu la posició de les entitats signants?
—Entenc el possibilisme d’algunes entitats germanes –AMI, Òmnium, CIEMEN…– i, encara que sigui molt crític, entenc que ho puguin veure d’una altra manera. Però només un estat independent farà possible la supervivència de la llengua. I a més, el pacte renta la cara a l’estat espanyol i al govern d’Illa. Aquí no ens hi trobaran. Ara, en la lluita per la defensa de la llengua –l’encapçali Òmnium, la CAL o qui sigui– ajudarem amb la mobilització que puguem. El pacte és absolutament aigualit, tant que només serveix per a rentar la cara d’alguns.

—Si sense un estat la llengua no té solució, què hauria de fer l’independentisme en aquest camp i moment polític, mentre no en tingui? Pressionar perquè hi hagi inspeccions, règim sancionador…
—És clar. Hi ha mil maneres de fer-ho! Però no es fa… El fet més decebedor és que tot això no és nou ni culpa d’Illa, sinó de l’independentisme. Per això dic que s’han de trobar noves maneres de lluitar i de controlar els partits. Mai més no serem la crossa de l’independentisme institucional. Els ajudarem a arribar al final, però quan sigui l’hora de la independència, l’exigirem. Volem ser motor de la independència. Som on som perquè hem estat deu anys amb majories independentistes que fan que avui hàgim de defensar els paràmetres nacionals de convivència.

—A què us referiu? 
—Entramat social i cultural, la llengua, les associacions… Mentre anàvem, cegament i no gaire afortunadament, a declarar la independència, ho hem descuidat. Entenem el funcionament dels partits i els critiquem mentre facin autonomisme. Entenem que hi hagi possibles partits nous perquè hi ha buits electorals evidents… Però lluny de l’Assemblea. La nostra funció és arreplegar i coaccionar-los a tots. I quan vingui el moment decisiu, tenir prou poder estructural per a ser definitius, si des de les institucions no ho són. Volem que els partits ens escoltin quan ens hagin d’escoltar. Mentrestant, treballem amb la societat, donant-li eines per a organitzar-se en el territori i en les sectorials que en un moment determinat puguin ser importants per al control del país.

—Tornant al pacte per la llengua, també heu explicat que l’Assemblea no ha estat convidada a participar-hi. I El PSC no s’ha posat en contacte en tot aquest temps amb l’entitat. En canvi, sí que ha parlat amb Societat Civil Catalana. 
—Sí. Com que és l’entitat netament independentista amb més capacitat de mobilització ens haurien de dir alguna cosa, però tot plegat és coherent amb una persona que veu la presidència com una manera d’estimular l’unionisme a Catalunya. Si es volgués posar en contacte amb nosaltres, també li preguntaríem per què.

—En el pacte per la llengua una entitat com l’Assemblea seria normal que hi tingués un paper. 
—Potser no hi hauríem anat, però el problema és què ha de fer un govern per a sortir del marasme nacional, polític i social. En l’àmbit social, no en tenen ni idea; en l’àmbit polític, són la corretja de transmissió d’un interès espanyol; i en l’àmbit nacional, Illa és un adversari. Ho sap i per això no ens crida. És bo que la gent ho sàpiga. I els independentistes que vulguin anar a un lloc que tingui clar que amb aquest govern no hi hem de pactar res ens té a nosaltres per a continuar lluitant pel que vam decidir l’1-O i encara no hem fet.