11.05.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.05.2025 - 21:42
El dia que ETA político-militar va segrestar l’empresari d’Alzira Luis Suñer encara faltaven molts anys perquè nasqués el periodista Sergi Moyano (Carcaixent, Ribera Alta, 2000). El segrest es va perpetrar el 13 de gener de 1981, i va causar un sotrac important en la ciutat agrícola, industrial i exportadora, capital de la Ribera Alta. A Alzira és on Suñer va crear el seu imperi de pollastres congelats i gelats. Els gelats d’Avidesa que van protagonitzar tants dels nostres estius, amb l’Apolo com a insígnia. Poc abans del segrest, Suñer havia participat en una ingènua campanya del govern espanyol per a incitar els ciutadans a pagar imposts i havia fet públic el seu capital. A partir d’ací, tot va venir rodat per a una organització que necessitava diners per a finançar les seues accions.
En el seu moment, el rapte de Suñer va generar portades i portades en la premsa, i desenes d’hores d’emissió de programes de ràdio. El segrest va ser llarg, i les especulacions, ben diverses, però, en realitat, van transcendir pocs detalls dels fets i dels autors. Sergi Moyano ho ha investigat gràcies a l’accés a una font directa i valuosa. Es tracta de Xavi, un dels segrestadors “valencians”, que, tants anys després, ha accedit a explicar el perquè i el com amb tot de detalls que Moyano ha pogut confirmar, després de dos anys barallant-se amb la burocràcia, consultant l’expedient judicial.
El resultat de la investigació és el llibre titulat Operació Apolo. El segrest de Luis Suñer a mans d’ETA-politicomilitar, que va obtenir la beca Josep Torrent de periodisme d’investigació de la Unió de Periodistes Valencians i que ha publicat la Institució Alfons el Magnànim.
—Per què us vau interessar pel segrest de Luis Suñer?
—La meua família és d’Alzira. La meua tia Laura, la germana xicoteta de ma mare, va nàixer el 13 de gener de 1981, el dia del segrest i, per tant, això sempre havia surat en la sobretaula dels dinars familiars. Sempre m’havia interessat. Un segrest a Alzira, ETA… Després d’una primera recerca a les hemeroteques, ho vaig aparcar. Ningú no en volia parlar. Dos anys després, una coneguda em va dir que havia sigut amiga d’un xic que li havia confessat que havia participat en el segrest. Ens vam posar en contacte i va acceptar de parlar amb mi.
—És la primera volta que ho conta. Això és la font directa i inèdita que tot periodista somnia.
—Sí. Mai cap dels membres que va planificar, executar i sostenir durant més de dos mesos i mig el segrest de Luis Suñer va ser identificat per la policia i, per tant, no van retre comptes amb la justícia. He tingut sort. La sort que la font confie en tu, que és un element fonamental. Em va demanar de salvaguardar l’anonimat i hi vaig accedir. Vaig anar a Madrid. L’entrevista va durar més de sis hores i va ser interessant perquè, tant a ell com a mi, ens va trastocar un poc.
—En quin aspecte?
—Per a ell va ser com una catarsi alliberar el secret més gran de sa vida, perquè és un tema del qual mai havia pogut parlar amb ningú. Va pertànyer a ETA durant un any, quan en tenia vint-i-dos. Per a mi va ser un tsunami d’informació. Era molt de material, molta informació que calia contrastar. Després hi ha hagut més converses per a afinar els temps. És molt complicat, en una història de fa quaranta-quatre anys, poder reconstruir al detall què va passar.
—A desgrat que heu de mantenir l’anonimat, conteu-nos com és aquesta persona que anomeneu Xavi.
—És una persona molt culta. Ja ho era de ben jovenet. Ve d’una família burgesa de Madrid, amb biblioteca a casa. La família tenia contactes amb l’antifranquisme i la clandestinitat, i manté eixe esperit combatiu. Transmet eixa força i eixa tenacitat, i una fortalesa ideològica que manté intacta. Quan parla, emet sentències.
—Quan parleu amb ell, teniu la certesa que esteu davant un dels segrestadors de Luis Suñer?
—Realment, era complicat de donar-me proves, perquè ell s’ha desfet de tot allò que el poguera vincular amb el segrest, però el sumari va ser una bona eina per a contrastar tot el que em deia. Per a mi va ser un aprenentatge. Mai no m’havia enfrontat a un procés com aquest. Havia d’unir fils. Com a periodistes, hem de dubtar de tot, encara que jo confie en el testimoni i me’l crec després de sis hores de conversa. Però va ser una alegria poder contrastar el seu relat amb el que Suñer va declarar a la policia. Tot casava, i veies detalls que ell m’havia contat que no s’havien explicat mai i només havent participat en els fets es podien saber.
—La família de Suñer no ha volgut parlar
—Durant aquests anys mai no han volgut parlar d’aquest tema. Em consta que a Mari Carmen, l’única filla de Suñer, és un tema que sempre l’ha afectada molt. Ara és una persona gran i, diguem-ne, aquest és el forrellat que es manté intacte. Realment van ser tres mesos de molt de patiment, amb unes negociacions que es veieren enterbolides pel colp d’estat del 23-F. Va ser angoixant perquè, de sobte, la comunicació amb ETA es va tallar. Va ser un colp per a ells veure que no tenien al costat el gran patriarca de la família, qui ho sostenia tot.
—Políticament, com arriba Xavi a entrar a ETA-pm?
—Ve de Madrid, on viu els anys més durs de la transició. És membre del servei d’ordre del soterrar dels advocats d’Atocha, per exemple. Viu la duresa d’aquells anys, corre davant els grisos… Això, unit a un context personal de desencís en moltes coses, l’empeny a venir al País Valencià. I quan és ací, es troba la realitat encara més dura de la dita batalla de València, que és en l’època més crua. Per tant, acumula munició per a enrolar-se en la lluita armada. Comença a llegir coses sobre la lluita armada i es convenç que als feixistes només se’ls pot derrotar així. I així es radicalitza amb un grup d’amics que fan colla a la Safor.
—Xavi, la vostra font, el madrileny que ve a València i aprèn la llengua i es fa valencià, entra a ETA després de mantenir certs contactes al País Basc, i li confien l’organització del segrest.
—A ETA els arriba el missatge que hi ha un grup de valencians que volen muntar un comando, i comencen les converses. Un dels dirigents d’ETA-pm va a la Safor i es reuneix amb Xavi a la casa on viu amb la parella, i d’alguna manera els dóna la benedicció. És com posar cara a la gent que tens allí i donar-los els honors. És el baptisme.
—Com era aquell comando valencià d’ETA-pm que va segrestar Luis Suñer?
—Tot era gent molt jove. Parlem d’ETA político-militar, i les formes d’actuar són diferents de les d’ETA militar. En la teoria, ETA político-militar no preveu accions contra la gent. Intenta evitar víctimes mortals, tot i que acaba matant vint-i-dues persones. Però les formes són diferents. Amb els segrestos, passa igual. Per això, la manera com irrompen en la fàbrica d’Avidesa és quasi còmica. Pareix un sainet. De sobte, entren a l’empresa, Luis Suñer s’ho agafa de broma. Li diuen que es tranquil·litze, que tot està controlat. Transmeten serenitat i poca violència en una situació violenta, perquè van amb pistoles i metralladores. Però les formes són diferents. Fins i tot, a un home que obliguen a gitar-se en terra emmanillat i emmordassat li lleven les ulleres perquè no li facen mal… Això forma part d’una cultura organitzativa que en el cas d’ETA-pm era diferent del que després hem conegut com a ETA militar. Finalment, l’any 1982, abandonen les armes.
—Una de les aportacions de la vostra investigació és que el primer amagatall va ser en un poble de la Safor.
—Són escenaris que no vinculem a ETA o al terrorisme. A la parella de valencians, Xavi i Nel·lo, els rondava pel cap la idea d’obrir un negoci al seu poble. Desconeixem de què. És un local obert al públic, amb clientela. Per tant, és un lloc que aprofiten per a l’ocasió com una tapadora. ETA sap que al País Valencià s’ha de camuflar i diluir al màxim entre la societat. Les primeres investigacions per part de la policia és buscar en cases de camp, rurals, apartades, que és la idea que tenen els bascos. Ells tenen en el cap els masos… I els valencians deixen clar als companys de comando que vénen del País Basc que ací han de ser un més entre la gent. I així és com aprofiten la reforma que fan per obrir el local, un mes abans del segrest. És una casa vella, de poble, i en el corral excaven l’amagatall de dos metres.
—L’amagatall no s’ha trobat i, a més, tampoc no sabem a quin poble de la Safor era.
—No, no s’ha descobert. A més, només van ser detinguts per la policia els autors de l’última part del segrest, quan, per motius de salut, s’enduen a Suñer de la Safor a Trasmoz, a l’Aragó. I els descobreixen perquè aquestes persones, els bascos, van ser els mateixos que van segrestar el pare del cantant Julio Iglesias. La policia el va alliberar, i durant l’interrogatori, la policia s’adonà que eren els segrestadors de Suñer. Eren cinc i els van condemnar a presó pel segrest e Suñer, però el 1986 els van indultar. Però els del primer amagatall, els que realment van fer tota la faena prèvia, els seguiments, la planificació, l’amagatall, l’acció d’entrar a Avidesa, mai no van ser identificats.
—El 27 de març és quan el traslladen, però durant prop de dos mesos, ells fan vida normal al poble. Xavi i Nel·lo atenen el públic amb Suñer a l’amagatall?
—El trasllat el fan perquè els preocupa la salut d’un home de setanta anys en un amagatall de dos metros i on no es pot posar dret. Per això avisen a la direcció que la situació no és sostenible. Ells compaginaven el seu dia a dia, atenien el negoci al mateix temps que s’encarregaven de la manutenció de Luis Suñer i de les negociacions amb la família per al rescat. Per això, Xavi s’inventa personatges. Un dia baixa a l’amagatall parlant d’una manera, i un altre dia, en parla d’una altra i es fa passar per algú d’un rang superior de l’organització. Aquest és el seu dia a dia. També fan viatges a València per a portar algunes cartes. La parella de bascos són en un pis a l’avinguda del Port, que és un escenari important, perquè en el 23-F els tancs es passegen per l’avinguda del Port i ells eren al pis.
—…
—No sé com ho va viure perquè amb ells no he pogut parlar. Vaig arribar a trobar un dels bascos però no va voler dir res. Vaig poder corroborar que era ell qui va venir ací per a l’ocasió. Va estar un any sencer vivint al País Valencià.
—Esmentàveu la negociació amb la família. Tal com ho expliqueu, en algun moment sembla que no volen pagar, tot i que Suñer, de l’amagatall estant, signa un paper autoritzant el pagament.
—Forma part de l’estratègia. La família contracta un assessor vinculat a l’exèrcit britànic i una empresa experta en seguretat que assessorava familiars de segrestats. En un primer moment, els demanen 1.500 milions de pessetes. Luis Suñer, que era una persona pragmàtica, des de l’amagatall va parlar amb els segrestadors i va arribar a segellar en una carta on acceptava pagar-ne 700, però l’assessor va dir que no. Això va generar certa tensió, i ETA tenia la sensació que realment no volien pagar, i va eternitzar el segrest. Finalment, acaben pagant 325 milions de pessetes. Aquesta negociació tan llarga i el trasllat per motius de salut van allargar el rapte més del compte. Tenien el pre-acord a final de març i no l’alliberen fins el 14 d’abril.
—Una volta acabada l’acció, Xavi abandona l’organització. Com es decideix, això?
—Quan s’acaba tot, Xavi acompanya Iratxe en cotxe a Iparralde. Iratxe és una membre experimentada del comando. I Xavi rep un missatge on li diuen que continue amb la seua vida, que s’oblide d’històries, que això s’ha acabat. Ells també, pels seus ideals, s’embarquen més en la línia de l’abandó de les armes. Pensen que la lluita armada ha d’estar supeditada a l’estratègia política. L’any 1982 es convencen que cal deixar la lluita armada perquè perjudica l’estabilitat de la democràcia i de l’autogovern basc.
—Quant als diners del rescat, ETA político-militar estava disposada a donar-ne un 10% a una organització política que professàs en el nacionalisme valencià, però no va quallar.
—Ell, per ideologia, volia un partit nacionalista valencià, comunista, fort. Entenc que semblant al que llavors era Euskadiko Ezquerra o EIA, el partit de la revolució basca, que eren la pota política d’ETA político-militar, però finalment no va ser possible. Ací no hi havia interlocutor, perquè en el moment que es reben els diners, no hi ha ningú que els arreplegue. Cap quadre orgànic del nacionalisme valencià va acceptar aquests diners, i ni tan sols es van produir les converses.
—Sí que financen productes culturals. Confirmeu al llibre que amb una part dels diners del segrest de Suñer es paga parcialment la filmació de La fuga de Segovia, amb el gran Ovidi Montllor.
—Se sabia que La fuga de Segovia s’havia finançat amb diners d’ETA político-militar. De fet, hi ha unes declaracions del Ministre d’Interior de l’època, Juan José Rosón, que diu que prefereix que es gasten els diners en pel·lícules que en armes i munició. En el moment que deixa les armes, comença a fer una mena de micromecenatge i aporta 63 milions del rescat al film, pràcticament el 63% del cost. Ells saben que l’última batalla d’un conflicte és el relat i intenten aplicar èpica a les seues accions. Precisament, La fuga de Segovia relata la fuga de la presó d’un grup de militants i és un element de propaganda a favor seu. El Banc d’Espanya va marcar els diners del rescat de Suñer, i els col·laboradors de la banda gastaven bitllets de cinc mil pessetes per pagar una ronda de poteo i les tornes ja eren netes. Ex-dirigents d’ETA político-militar ens ho han confirmat.
—Heu hagut de remenar molt en hemeroteques per escriure el llibre. Què us ha sobtat del tractament la premsa va fer del segrest?
—Ha sigut realment impressionant. Et trobes coses sorprenents, com ara un periodista que entrevista una pitonissa que diu que Luis Suñer apareixerà tal dia a tal lloc. Però encara sorprèn més que la policia també faça cas a la pitonissa. Sorprèn també l’ús de les imatges. Veus Suñer emmordassat, per exemple. O els dibuixos que es publicaven. A més, en un moment determinat, els mitjans van contribuir a la confusió. No paraven d’arribar avisos. Era la primera vegada que la policia feia una crida ciutadana per a ajudar a trobar una persona segrestada. Tot això agreujava la situació de la família; va arribar a publicar-se que Suñer s’havia pogut morir d’un infart, i per això demanaven tantes proves de vida.
—Quan és alliberat, Luis Suñer parla prou amb la premsa, i parla bé dels seus captors, s’hi percep una certa síndrome d’Estocolm. En la declaració davant la policia a què heu tingut accés, és així d’expansiu?
—Suñer tenia una manera d’expressar-se molt curiosa. Era un home molt pla, molt senzill, i això es nota en la declaració. Té clar que es va acomiadar dels segrestadors com a amics. El van tractar bé, sobretot en el segon amagatall. Van jugar a cartes, es van acomiadar bevent whisky i fumant, és realment curiós.
—Xavi ha llegit el llibre?
—Sí. Per puntualitzar algunes coses. Sempre hi ha coses concretes a matisar. Tampoc no m’ha dit què en pensa. Sap que he fet un treball d’investigació, que he intentat contrastar i contar la història d’una manera ponderada. Evidentment, la seua visió sobre ETA político-militar no és la meua. Ell se’n va allunyar, és cert, i va arribar a ser en la llista negra d’ETA militar per haver donat suport a una associació que defensava la pau i estava en contra del terrorisme.
—…
—Amb Xavi la relació és fluida. Hi ha un puntet de confessió, d’obrir-se en canal, de contar-te tota la seua història, i això crea un vincle especial. Aprens molt d’aquesta gent que ha viscut coses tan bèsties. Per a algú com jo, nascut l’any 2000, és molt llunyà, i el fet de segrestar una persona em sobta molt. Poder-me ficar en la seua pell ha sigut un aprenentatge psicològic per a entendre’n les raons. Sense justificar-lo, però sí intentant comprendre el context, l’època, i les situacions personals de cadascú.
—Fa pocs dies que el llibre és al carrer, però heu rebut cap comentari de gent de la Safor que puga dir que potser sap on és l’amagatall…?
—No. Només m’han arribat mems a les xarxes. Gent de la Safor que ha fet un fotomuntatge amb tres encaputxats amb una estelada de fons i un figatell i una enquesta sobre quin pensa la gent que podia ser el nom del poble. En realitat, siga quin siga el poble, la realitat no canvia. La realitat és que Luis Suñer va ser a molt pocs quilòmetres de casa seua, baix d’un negoci obert al públic. És un fet un poc estrany per a un segrest, que se sol fer en un lloc apartat on no hi haja soroll.
