Una fallida moral a gran escala

L’última vèrtebra de la columna ètica d’Europa s’ha trencat a Gaza. No és cap exageració: som davant una fallida moral a gran escala. El silenci, la hipocresia, el relativisme de pa sucat amb oli, la passivitat, la fredor dels qui s’han escudat en la complexitat del conflicte per no pronunciar-s’hi amb claredat, la repressió per a fer callar les veus dissidents. El cinisme o la covardia, i tot sovint el racisme, han impedit que la majoria de la classe política i de l’elit intel·lectual del continent denunciés el genocidi a la franja, i totes aquestes ferides tindran conseqüències a llarg termini. Si és que havia estat mai prou consistent, hem acabat d’enterrar la possibilitat que Europa fes de brúixola del món, amb la democràcia com a nord.

Un dels pocs intel·lectuals europeus de primer ordre que han alçat la veu, el portuguès Bruno Maçaes, ho explicava molt bé, fa uns dies, en un article a The New Statesman, en què comparava Gaza i Ucraïna. “Hem d’intentar de trobar un patró comú que enllaci els punts de vista sobre tots dos conflictes. La raó és que tan sols apel·lant a principis generals, es pot tenir una visió fonamentada sobre Ucraïna i Gaza. És a còpia de posar a prova les nostres conviccions en casos i situacions diferents que desenvolupem allò que es mereix el nom de ‘valors’. La resta és conveniència”. Amb la deserció vergonyosa davant de Gaza, Europa ha refusat aquest patró comú basat en drets i llibertats, mentre la banda de fanàtics que governa Israel deu haver comprovat amb un goig malaltís com podia exhibir l’infern al mòbil de la gent amb total impunitat. Ja havíem perdut el poder geopolític; ara, qualsevol opció d’autoritat cultural.

A Catalunya mateix, als mitjans i a la primera plana política, la qüestió s’ha encarat generalment amb una actitud frívola i gairebé fetitxista, com si només fos important l’aspecte simbòlic del debat, com si el genocidi fos pràcticament un partit de futbol i es tractés de triar equip; i com si la cosa important fos l’efecte de la posició de cadascú en la seva projecció social, més que no pas les vides, ni la veritat, ni tan sols les idees. Els atacs abominables d’Hamàs i la xacra de l’antisemitisme s’han fet servir penosament de pretext per a apartar la mirada de Gaza. És especialment llastimós el paperot d’algunes figures públiques que disculpen, per inèrcia, qualsevol abús israelià amb uns arguments que, fins i tot, dins Israel trobarien una forta oposició. Aquí, articles d’opinió publicats per Haaretz serien titllats d’antisemites i, en societats enverinades per la culpa com l’alemanya, potser de terroristes.

La tebior d’Europa contrasta amb la valentia que han tingut uns quants intel·lectuals jueus, que han assenyalat sense embuts que el govern de Netanyahu ha comès un genocidi a Gaza. N’hi ha que van fer-ho tan aviat que fa vergonya fins a quin punt hi ha trigat l’establishment europeu. L’historiador Raz Segal, professor associat d’estudis sobre l’Holocaust i el genocidi i catedràtic d’estudis sobre el genocidi modern a la Universitat de Stockton –ço és, una gran autoritat en la matèria–, va escriure un article sis dies després dels atacs d’Hamàs en què ja deia que teníem “un cas de genocidi de manual en marxa davant els nostres ulls”.

Segal ja havia denunciat abans “la distorsió de l’Holocaust per a impulsar la indústria armamentística israeliana, la instrumentalització de les acusacions d’antisemitisme per a justificar la violència israeliana contra els palestins i el règim racista de l’apartheid israelià”. Segal també va ser un dels sis acadèmics experts en genocidis que el 19 d’octubre de 2023 –poc després de l’article– va signar una carta adreçada al Tribunal Penal Internacional de l’Haia en què demanava, entre més, que s’investiguessin les autoritats israelianes per incitació al genocidi. Un altre expert –en aquest cas americano-israelià–, Omer Bartov, professor de l’Holocaust i estudis sobre els genocidis a la Universitat de Brown, també parlà de genocidi el novembre del 2023. Rebé una pluja de crítiques molt agressiva.

Amos Goldberg, professor del departament d’història contemporània del poble jueu a la Universitat Hebrea de Jerusalem, va publicar un any després de la guerra, l’octubre del 2024, un article a la Journal of Genocide Research (una revista peer-reviewed) en què exposava per què la guerra d’Israel contra Gaza constituïa un genocidi. Goldberg hi constatava que companys seus que s’havien passat la vida considerant “qualsevol analogia o comparació entre l’Holocaust i altres esdeveniments com una banalització de l’Holocaust o fins i tot antisemitisme, ara, en canvi, sembla que han canviat la seva aproximació històrica per donar suport a les analogies que es tracen entre el nazisme i l’Holocaust i l’atac d’Hamàs del 7 d’octubre.”

Goldberg explica que és un error cenyir el debat a l’aspecte semàntic o jurídic del mot “genocidi”. La qüestió important són els fets: “Els centenars de pronunciaments documentats, emesos per dirigents polítics i militars israelians, i caps d’opinió i figures mediàtiques, a més del gruix de l’opinió pública, tant en converses privades com a les xarxes socials, mostren que l’imaginari polític construït tot al llarg dels anys va desembocar, el 7 d’octubre, en la idea que Gaza havia de ser completament destruïda. És en aquesta atmosfera que emergeixen els crims en massa com el genocidi i la neteja ètnica, i no pas, necessàriament, d’una decisió comprensible i unívoca, presa en un moment determinat, amb la clara intenció de matar i destruir.”

I conclou: “A Gaza, s’hi està perpetrant un genocidi –fins i tot, encara que en el futur sembli clar que els fets no encaixen ben bé en els requisits legals per a aquesta mena de crims. […] El nivell i el ritme dels assassinats indiscriminats, la destrucció, l’expulsió en massa, els desplaçaments, la fam deliberada, les execucions, l’aniquilació d’universitats i d’institucions culturals i religioses, la demolició de les elits (incloent-hi l’assassinat de periodistes), i la deshumanització de gran envergadura dels palestins, han creat un quadre general de genocidi i de destrucció intencionada i conscient de l’existència palestina a Gaza. La Gaza palestina, com a entitat geogràfica, política, cultural i humana ja no existeix. El genocidi és la destrucció deliberada d’un col·lectiu, o una part, no pas de tots els seus membres individuals –i això passa avui a Gaza.”

El 13 d’octubre de 2023, mentre Segal ja parlava de “cas de genocidi de manual”, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, visitava Tel-Aviv per donar suport a l’ofensiva de Netanyahu –que llavors ja incomplia la legislació internacional, perquè activava simultàniament bombardaments, talls de subministraments bàsics i ordres d’evacuació. El maig de l’any passat, amb Joe Biden de president nord-americà encara, les protestes en defensa de Palestina a les universitats dels Estats Units se saldaren amb més de dues mil detencions. A partir d’allí, es desfrenà l’assenyalament d’estudiants que se solidaritzaven amb Gaza i començà la guerra ideològica contra les direccions de les universitats, que ara s’ha intensificat i ramificat amb Donald Trump. La primera cosa que va fer el nou canceller alemany, Friedrich Merz, ja amb 53.000 morts i 14.000 nens en risc d’inanició pel blocatge de l’entrada d’aliments a la franja, va ser trucar a Netanyahu per dir-li que Israel era “raó d’estat” per a Alemanya.

Aquell vídeo tan cru que va publicar Trump, on la intel·ligència artificial mostrava la franja convertida en un ressort turístic, era només la desviació més brutal d’una malaltia social que en realitat és per tot Occident. Una de les llavors de la crueltat trumpista és la indiferència d’Europa. Gaza serà un munt de pólvora que cremarà la consciència d’Europa o bé el forat negre per on se n’acabarà d’anar en orris el projecte polític del Vell Continent.