El rei dels espanyols ve a beneir un canvi de rumb de Montserrat?

La notícia que els reis espanyols aniran a Montserrat el 23 de juny, l’any del mil·lenari i el dia de la Flama del Canigó, no sé si farà remoure l’abat Escarré a la seva tomba, però sí que em remou a mi i, com a mínim, a uns quants més, com els CDR i l’ANC, que ja han anunciat protestes. I no perquè sigui un gest excepcional –a la monarquia espanyola sempre li ha agradat fer visites al monestir per demostrar el seu poder–, sinó per tot allò que traspua i com s’enllaça amb les darreres declaracions de l’abat sobre la situació actual del país.

Certament, no és la primera vegada que un president de la Generalitat els ret acatament i els acompanya al monestir. Ara ho farà l’autonomista Illa i l’any 1990 ho va fer l’autonomista Pujol, que va acompanyar el rei espanyol actual, que llavors actuava de príncep d’Astúries. Franco, ja ho sabem, va tenir pressa per arribar-hi i l’any 1942 ja va voler ser rebut per l’abat Marcet en una visita amb honors de victòria, quan encara li regalimava la sang de les cruels execucions que practicava com a escarment, com a pur tribut per als guanyadors. Tampoc ignorem les conegudes bones relacions que, durant uns anys, Escarré mateix va tenir amb el generalíssim.

De la mateixa manera que això és història i té un context que el pare Massot explicava, també ho és que l’any 1966 l’abat Escarré va denunciar la dictadura franquista al diari Le Monde i això li va valdre l’exili i represalies. Va ser un punt d’inflexió històric, determinant i valent. A partir d’aquell moment, Montserrat va esdevenir refugi i referent públic i internacional de l’antifranquisme. Símbol de la defensa del catalanisme i de la llengua catalana. Són moltes les accions que van marcar aquells anys, la més sonada, l’assemblea d’intel·lectuals contra el procés de Burgos, entre moltes més, també fonamentals.

Aquesta visita, l’abat Manel Gasch, que segur que sap què representen els borbons i, concretament, aquest borbó amb el seu paper el 3 d’octubre i la repressió posterior emparada amb el 155, l’ha emmarcat en unes declaracions que va fer en un acte organitzat per La Vanguardia. Res no sembla casual. La web del mil·lenari posa en boca de l’abat paraules gruixudes. Són així de rotundes: “Ara a Montserrat li toca aquest paper d’acompanyar, de parlar amb tothom i d’escoltar tothom” tenint en compte que “en la història pot haver tingut un paper més essencial en la política perquè feia de substitutiu en una societat on no hi havia la possibilitat d’expressar-se democràticament, i ara la societat catalana pot expressar-se democràticament gairebé cada any i crec que a Montserrat li toca retirar-se d’aquest paper de protecció que va tenir als anys seixanta i setanta.”

És una declaració de principis, que no sembla improvisada. Retirar-se? Caram. És gruixut, aquest verb. La cultura i la llengua catalana no necessiten protecció, actualment? Doncs, potser més que mai. I aquesta protecció no té relació amb la política? Sense política no hi ha protecció possible, perquè és amb la política, que s’està destruint. És que el llegat de tants monjos conscients d’això –Escarré, Cassià Just, Raguer, Massot, Bausset i tants més–, arrelat en el catalanisme, es pot liquidar amb tanta displicència, una tarda de calor a l’ONCE amb uns companys de tertúlia respresentants de l’establishment espanyol a Barcelona, com és La Vanguardia, com qui passa l’estona prenent la fresca? Em costa de creure, que aquest sigui l’esperit de la congregació. Vivim una època que l’oportunisme s’apropia de tot, també de Montserrat? Està canviant alguna cosa de fons? Montserrat ho haurà d’aclarir. Un patrimoni com aquest no es pot dilapidar així.