20.06.2025 - 21:40
Ves per on, el cas de Santos Cerdán potser servirà col·lateralment per a ensorrar mites de fa sis anys o set. Durant la segona meitat del 2018, una volta Pedro Sánchez ja havia arribat a la Moncloa gràcies a una moció de censura, Podem i l’entorn dels Comuns van pressionar amb molta duresa el PDECat i ERC perquè n’aprovessin el primer pressupost. La repressió espanyola bombejava llavors a màxima potència: hi havia presos polítics –fins i tot que s’acostaven a l’any de presó preventiva–, i exiliats, és clar, i encara en plena negociació va començar el judici del procés. El tràngol i la tensió complicaven les coses, de manera que l’esquerra espanyola va recórrer a un argument ètic ben capciós: la lluita contra la repressió no era pas incompatible amb l’aprovació de polítiques socials.
En aquell temps, també l’imperi del xantatge emocional era implacable. “Com ajudarà una pròrroga pressupostària a treure de la presó els presos polítics?”, va demanar el portaveu de Catalunya en Comú aleshores, Joan Mena, al PDECat i ERC. No eren tan sols els pobres, doncs, els perjudicats que l’independentisme no fes de crossa de Sánchez: també els mateixos dirigents que eren a la presó, després d’haver estat exposats a la intempèrie per l’aplicació de l’article 155 que havien votat els socialistes. Segons Mena, si a més de regalar-li la presidència no es regalava l’estabilitat a Sánchez, hi havia el risc de “més repressió”. En podria abocar un devessall interminable, de declaracions com aquestes. A partir del desembre, quan Vox va irrompre al parlament d’Andalusia, l’extrema dreta s’afegí de seguida a l’equació. Mena mateix, en la valoració d’aquell resultat, ja va dir que el pressupost era imprescindible si no volien arriscar-se que l’extrema dreta arribés a Madrid.
Recordo especialment unes paraules de la batllessa Ada Colau, que, en un acte a Nou Barris, l’11 de novembre de 2018, va exigir als jutges la llibertat física dels presos i, als presos, la llibertat política de Sánchez amb el pressupost. Els presos, va dir, també s’havien de posar “al costat de la gent treballadora que fa molts anys que pateix retallades i no té cap culpa de les polítiques del PP”. Tenia alguna cosa especial, aquell acte. Un missatge silenciós: calia relativitzar la qüestió nacional. Pablo Iglesias hi va declamar un conte de Mario Benedetti, “Oh, quepis, quepis, qué mal me hiciste”, com un missatge metafòric per a convidar l’independentisme i el PSOE a reconciliar-se i remar junts. En la primera part del conte, tot de companys militants que discrepen entre ells es fan, en cadena, un retret l’un a l’altre, fins que els acaben afusellant; en la segona, cadascú fa una concessió al del costat i, plegats, amb la força de la companyonia i la flexibilitat, apunten el botxí i el desarmen. “Sé que la política és difícil, que la política és complexa. Tots sabem que el govern no ha estat a l’altura. Però, de vegades, és fonamental de no encasellar-nos en la nostra posició encara que estiguem convençuts que tenim raó”, va dir en acabat.
El PDECat i ERC no van passar per l’embut d’aquell pressupost perquè, amb el judici en marxa, el gripau podia ser massa indigest, i els sondatges no auguraven l’apocalipsi que Mena dibuixava. En la resta de decisions, però, van assumir l’autèntic missatge de fons del conte de Benedetti: no pas que calia dialogar, sinó que, davant la repressió, havien de considerar-se del bàndol del PSOE, encara que el PSOE l’hagués alimentada i que, com es descobrí més tard, encara llavors en participés per mitjà de l’espionatge. D’aleshores ençà, l’emblanquiment del PSOE ha estat un esforç col·lectiu de tots els socis de la moció de censura, fins al punt que, set anys després, un partit que semblava moribund i que tenia problemes per a sobreviure sense ells, se’ls ha menjats tots.
Ara la corrupció esberla el relat de Sánchez, aquell diputat jove i desconegut, vingut en nom de la regeneració democràtica i renascut president contra la trama Gürtel. Però també esberla l’excusa moralista que l’esquerra espanyola va fer servir per empènyer l’independentisme sota la capa del PSOE. Serà interessant de veure, segons l’abast de la trama, com aquella mateixa esquerra espanyola que retreia insolidaritat al PDECat i ERC diu que traça una línia vermella contra la corrupció. Certament, la línia no serà pas irreversible –tot aquell univers s’ha demostrat incapaç de sortir de la falda dels socialistes–, però la mera posició ja despullarà que el xantatge del 2018 era tan sols un estratagema retòric. Barallats, dividits, afeblits i atemorits que no els esquitxi la porqueria del PSOE, la política deixarà de ser difícil i complexa per esdevenir una arenga contra el mateix partit que fa tant de temps que apuntalen.
El primer de fer-ho ha estat, justament, Iglesias, aquesta setmana, en una entrevista a RAC1: “En aquestes coses sempre es pot negociar. Crec que ningú amb dos dits de front no pot acceptar en aquests moments el plantejament que diu ‘o PSOE o feixisme’. Si ha de ser així, que ningú més no es presenti a les eleccions i tothom voti el PSOE com a única alternativa davant la possibilitat de Vox, malgrat la corrupció i el rearmament. Aquest argument, que el PSOE ha explotat moltes vegades en clau electoral, ara no té suport.” I encara ho completà: “És probable que si Sánchez demanés la confiança ho fes en aquests termes: ‘Fes-me confiança o vindrà el feixisme’. No sé si seria gaire raonable, això, ateses les circumstàncies.”
Fóra injust d’ometre que, en aquell temps, el xantatge emocional no el practicaven tan sols Podem i els Comuns. També n’hi havia en el sentit invers: l’error fundacional del mal anomenat “govern efectiu”, que sepultà qualsevol possibilitat d’aprofitar de debò la crisi de règim, es va fer amb arguments similars. De fet, encara anaven més enllà, perquè esgrimien directament el dolor d’unes famílies concretes –les dels represaliats. Cap dels dos xantatges no ha resistit el pas del temps dignament, perquè no hi havia res a sota. Els dirigents independentistes no han tingut res més per oferir que mesures de perdó i de reparació. El PSOE mateix, implosionant, s’ha encarregat d’ensorrar aquells mites que van justificar de subordinar-s’hi. Ves per on, sí, una conseqüència tangencial del cas Cerdán serà que l’esquerra espanyola dirà en públic que no se li pot tolerar tot, al PSOE –encara que, a la pràctica, li ho acabin tolerant. Potser, al capdavall, l’única cosa que passava és que amb l’eix nacional no en tenien prou per a posar en perill la seva carícia de poder. Potser, al capdavall, no passava res si tot continuava igual.
