26.05.2025 - 21:40
La consellera Mònica Martínez Bravo ha descobert la fórmula màgica per a resoldre qualsevol escàndol administratiu: l’alquímia de les sigles. La polèmica Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) ha mort –oficialment, si més no– per renàixer de seguida com a Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA). Que, diguem-ho tot, fa més angúnia de pronunciar aquesta sopa de lletres que no pas de llegir els balanços comptables de l’antiga direcció.
És el truc del tafur, administrativament perfeccionat: agafem les tres cartes que molesten –corrupció, negligència i opacitat–, les barregem amb una mica de retòrica preventiva, afegim una P més a la sigla i, vet ací: el problema ha desaparegut. Com si els escàndols fossen una qüestió de nomenclatura i no de gestió. Com si les barrabassades les esborràs una placa nova a la porta del mateix indret.
La consellera assegura que això no és cap pla exprés ni improvisat, sinó el fruit d’una “llarga reflexió de mesos”. Però, casualment, aquesta reflexió tan profunda ha coincidit amb el descobriment que una menor de tretze anys tutelada va ser prostituïda per una xarxa de pederastes mentre restava sota la “protecció” de l’ens. I, veges quina cosa!, resulta que quan fa quatre mesos la Sindicatura de Comptes va reclamar al parlament accions immediates contra la DGAIA, PSC, ERC i Comuns van votar-hi en contra –en contra de la reforma urgent que ara diuen que fa mesos que pensen. Què voleu que us diga: les reflexions profundes del govern tenen un ritme temporal un pèl difícil d’explicar.
És molt bo que la reforma mantinga Josep Muñoz com a director general. És a dir, l’home que dirigeix la DGAIA dilluns dirigirà la DGPPIA dimarts. La gent serà la mateixa, les taules les mateixes, els ordinadors els mateixos, les empreses contractades les mateixes, els contractes els mateixos, el compte bancari el mateix… És com si el capità del Titanic, després del naufragi, ens digués: “Ara el vaixell es dirà Titaniccc i jo continuaré al comandament, però tots tranquils que aquesta vegada posarem més focus en la prevenció dels icebergs.”
La part millor de tot plegat –o això em sembla a mi– és la nova distribució de competències. Perquè resulta que la DGPPIA ja no s’ocuparà ni de la contractació ni de les prestacions del servei. És a dir, li lleven precisament les funcions que originaven la corrupció i l’opacitat. Vaja, com si a un lladre li diguéssem: “Mira, tu continua essent el vigilant del banc, però ja no et deixarem tocar els diners.”
El PSC ja ha qualificat la decisió de valenta. I la veritat és que tenen raó: cal ser molt valent per a pensar que els ciutadans som tan beneits que no ens adonarem que fan el joc del tafur amb la protecció dels menors. Cal ser molt optimista per a pensar que ens passarà per alt la jugada mantenint els mateixos responsables, amb el mateix pressupost inflat, i pretenent fer creure que això és una “transformació integral”. Sobretot perquè, mentrestant –espere que siga així– la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges i l’Oficina Antifrau continuaran investigant les irregularitats de la DGAIA. I les responsabilitats dels partits que han estat al capdavant tots aquests anys i han permès –o han propiciat– els fets que han originat la indignació.
La DGPPIA naixerà el 3 de juny. I el dia 4, seguint la pràctica inaugurada ara, ja podrien començar a preparar el nom de l’organisme successor. Suggeresc –posats a prendre’ns-ho amb una mica d’humor, tot plegat– DGPPPPIAA: Direcció General de Prevenció, Protecció, Promoció, Perseverança i Innovació en l’Atenció a l’Adolescència. Que si hem de jugar al tafur, si més no fem que la sigla coste cada vegada més de pronunciar…
PS1. Vuit anys després dels atemptats del 17-A encara hi ha fils pendents de ser estirats. La setmana passada es va presentar l’Associació 17-A: Volem Saber la Veritat. I per això Oriol Bäbler ha parlat amb el vice-president de l’entitat, David Torrents, mosso en excedència: “Per què, com a ciutadà europeu, tinc menys dret de saber la veritat?”.
PS2. Arnau Grabolosa, conegut artísticament per Grabu, és músic i compositor. A tan sols vint-i-tres anys, ja s’ha fet un lloc dins la indústria musical catalana i es pot dir que tothom vol tocar amb ell. Emma Granyer ens el presenta en aquest reportatge: “Grabu, el músic i productor de vint-i-tres anys amb qui tots els artistes del país volen tocar”.
PS3. Falten pocs dies per a complir-se els set mesos de la gota freda i a VilaWeb continuem publicant articles de científics del nostre país per a anar més enllà de la informació quotidiana i mirar d’entendre millor les conseqüències d’allò que va passar. Avui és el torn de Mireia Ginesta, investigadora postdoctoral al Climate Litigation Lab de la Universitat d’Oxford: “Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats”.
PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui vital. Amb la desinformació que es difon tan fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts contra la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.
