La passió i l’obsessió pel país d’Eliseu Climent que avui premia Òmnium Cultural

L’editor i activista Eliseu Climent rebrà avui a Barcelona el primer premi Òmnium al Compromís Nacional. És un guardó honorífic que reconeix la seua tasca com a defensor de la llengua i la cultura catalanes i per haver promogut el marc nacional dels Països Catalans aquests darrers cinquanta anys. Que reconeix la passió i l’obsessió pel país.

Aquest reconeixement s’afegeix a tants altres que ha rebut Climent. La llista és llarga i, entre més, hi ha la Creu de Sant Jordi, el Canigó, el 31 de Desembre i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

El més recent el va rebre a casa, i és el que el 25 d’abril li va lliurar Acció Cultural del País Valencià, l’entitat que Climent va ajudar a fundar, va impulsar i va presidir entre el 2005 i el 2012. Aquell dia, a l’Octubre CCC, aquest gran contenidor i irradiador de cultura que també va idear i projectar, Climent va dir: “He escurat una gran quantitat de plats, i quan escures molts plats, sempre acabes trencant-ne algun.” Llavors va demanar disculpes si durant l’escurada algú s’havia sentit ofès o maltractat. A continuació va acabar amb un “seguirem i endavant”. Amb aquest “endavant”, sempre enèrgic i abrandat, Eliseu Climent ha acabat la majoria dels discursos que ha fet al llarg de la seua vida.

El xiquet que deia llapissera

Eliseu Climent, que farà vuitanta-cinc anys el mes de novembre, és poc procliu a fer entrevistes. L’octubre del 2022, quan el Temps, la revista que va fundar, publicava el número 2.000, en va concedir una a VilaWeb. Davant una personalitat tan polièdrica, li vam demanar que es descrivís: “Un individu nascut a Llombai que va començar a deu anys a dedicar-se a això. Que als Jesuïtes de València, quan tot era molt fosc, i no hi havia una consciència clara de res, em vaig negar a fer un examen en castellà. Hi vaig anar intern quan tenia set anyets i vaig tenir un problema lingüístic que em va afectar molt: no sabia parlar castellà. Pujava a l’estrada i tots se’n reien. ‘No sabe hablar castellano, dice «llapissera». Fins i tot, vaig demanar als meus pares que quan em visitaren em parlaren en castellà, i ells no en sabien…”

Climent hauria pogut ser un reputat advocat o hauria pogut continuar el negoci productiu de son pare com a comerciant de vins i d’oli. Però, amb aquella llapissera que no sabia dir en castellà, va començar una història que és la d’una generació seminal, a l’ombra i amb la inspiració de Joan Fuster, en la lluita per la normalització del català, per la visió del país sencer. Quan Climent mira enrere i cita gent que ha conegut, parla de Fuster, és clar, però també d’Alfons Cucó, de Max Cahner, de Raimon, d’Isabel Clara Simó, de Jordi Pujol, de Josep Benet i de Josep Bastardes, entre molts més.

Fer coses

Queda lluny aquell Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma, que és com es va dissimular, encara amb el dictador viu, el nom de l’entitat que després seria Acció Cultural del País Valencià. Després de prop de cinquanta anys, l’entitat, que ha tingut presidents tan il·lustres com Joan Fuster, Vicent Martínez Sancho, Joan Francesc Mira o Climent mateix, continua essent el pal de paller i referència de tantes lluites.

Hi ha la seua participació en la redacció de l’anomenat Estatut d’Elx, que havia de ser la base per a un estatut d’autonomia per al País Valencià que mai s’hi va semblar. O la creació, en companyia de la seua companya de vida i de projectes, la imprescindible Rosa Raga, de l’editorial 3i4, que publica l’Obra Completa d’Estellés, o la Correspondència de Joan Fuster, i de la llibreria del mateix nom. Allà, Climent i Raga van vendre llibres, van animar mil i una conxorxes i van rebre els embats de l’extrema dreta en forma de bombes.

El Temps, la referència

El marc nacional de comunicació no s’entendria sense la revista el Temps, que fa més de quaranta anys que es publica, i que és un referent com a publicació periòdica en català. En les seues pàgines, hi han escrit els periodistes de més anomenada del país, i gent que després ha posat en marxa projectes propis sense perdre de vista la referència.

Entre més projectes, hi ha la recuperació de la revista fallera Pensat i Fet; la Fundació Josep Renau per a custodiar i difondre l’obra del cartellista valencià; la Fundació Ausiàs March, la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster; o la fundació Ignasi Villalonga, que va començar a reclamar el corredor mediterrani quan encara calia definir aquesta expressió perquè molt poca gent sabia de què es tractava.

Els premis Octubre van transcendir el fet de ser un certamen literari d’àmbit nacional per convertir-se en un esdeveniment anual capaç de citar a València la gent més diversa de la cultura o de la política, de les arts, de l’escena. La nit dels Octubre ha estat sempre un lloc on reivindicar, protestar, reclamar i celebrar.

L’Arxiu Secret del Vaticà

A més, Climent ha assolit fites extraordinàries, com ara, l’arribada a València el 2007 dels més de dos milions i mig de documents de la família dels papes Borja que eren a l’Arxiu Secret del Vaticà. Ell era el secretari de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, i després d’anys d’intentar que l’administració del PP a la Generalitat Valenciana se’n fes càrrec, l’any 2014 es van traslladar a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquells anys del PP van ser molt durs per a ACPV, amb les sancions econòmiques que Francisco Camps els imposava, perquè l’entitat era la responsable dels repetidors que permetien de veure TV3 al País Valencià. Eren multes exagerades que a vegades depassaven els 300.000 euros. “Ens volien destruir”, va dir. Però si Eliseu Climent té una capacitat, és la de la persuasió i de saber implicar persones d’orígens i ideologies diversos en els seus projectes. Aquestes sancions econòmiques que, efectivament, feien perillar l’existència de l’entitat, les van pagar amb donacions de ciutadans particulars o amb el resultat de la venda d’obres d’art donades per artistes de primera fila, com Artur Heras, Joan Genovés, Antoni Miró o Manolo Boix. “He tingut projectes i en tinc encara. I he tingut molta gent perquè m’he mogut molt. He procurat sempre complir. I tenir passió. I he intentat sempre encomanar la passió mirant als ulls. I, efectivament, sempre hi ha hagut algú”, deia en l’entrevista a VilaWeb.

L’Octubre CCC, punt de trobada

L’edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània és un exemple d’aquests grans projectes d’Eliseu Climent. “En el segle XXI, la imatge és molt important, no podem estar tancats en un piset del carrer de Moratín, porta 8”, deia, quan es referia en l’entrevista al projecte de compra i remodelació de l’antic edifici del Siglo Valenciano, amb l’ascensor més antic de València. Al bell mig de la ciutat, pensat perquè la cotorra del mercat dialogue amb la ballarina d’Alfaro. A l’Octubre, hi ha la llibreria Fan Set, hereva de 3i4, hi ha una sala d’exposicions i un saló d’actes, s’hi fan classes de català, s’hi balla i s’hi canta. I, sobretot, s’irradia cultura i coneixement.