05.05.2025 - 21:40
Si féssim una orla de cares de la llotja del Santiago Bernabéu tindríem part de l’entramat empresarial que governa les espanyes. Les adjudicacions, els negocis, els rescats amb diners públics amb noms i cognoms. Amb el capo Florentino Pérez al centre, butaques on les autoritats es despleguen a dreta i esquerra per presidir els partits del Reial Madrid. Però no són allà només per veure el rectangle verd, també per brindar, per fer-se favors, per consolidar la confiança d’una comunitat exclusiva, que no només és de futbol, és clar. Rostres que l’artista Paula Artés destapa, tot i veure’s pixelats, a la peça Palco de honor, una de les que formen l’exposició “Citissimum, altissimum, fortissimum” del duet Cabosanroque –Laia Torrents i Roger Aixut– a l’Arts Santa Mònica. “Més ràpid, més alt, més fort” parla des de l’art contemporani de l’esport d’alta competició, un dels fenòmens socials més seguits i aplaudits, i menys representats en el món de l’art, i de l’art contemporani en particular.
Se n’ha parlat molt, del futbol –o de l’esport en general– com a opi del poble. Futbol sinònim d’antireflexió. La distracció ideal per als cervells primitius, l’alienació de les classes treballadores, la descàrrega hormonal de les colles adolescents. L’esport i l’art han estat divorciats, potser no tant històricament, però sí en l’època actual. No podien tocar-se sense acabar contaminats dels efluvis de l’altre. Tot i que ministeris i conselleries els han posat sovint en la mateixa cartera, davant la indignació dels uns i dels altres. Ha estat l’art, és clar, qui ha marcat més distàncies. L’esport no ha tingut complexes en destacar les qualitats artístiques del joc, el jogo bonito, l’estètica dels seus moviments o proeses. Però sigui com sigui, museus i esports han estat, i són, un binomi impossible. Més enllà del Museu del Barça, que molts consideren un oxímoron, poca cosa més. I el que ve a dir aquesta exposició és que amb aquesta idea socialment acceptada ens hem perdut coses interessants pel camí. Els Cabosanroque són aquí per fer-ho visible i fer-ho sonar. Què passa si pensem l’esport com a símptoma, com a competició, com a jerarquia, com a frau, com a paisatge, com a bogeria col·lectiva? Què passa si el pensem com el joc que ajuda a posar al mapa pobles minúsculs? Com és el cas de l’equip d’hoquei del poble de Vila-sana, al Pla d’Urgell, que aquest diumenge s’han proclamat campiones del món a l’Argentina. No tot han de ser coses negatives.
Amb aquesta proposta que es podrà veure fins el juliol, confirmem que l’esport és aquella afició antiintel·lectual que explica el món. Un mecanisme per a expressar ideals; els de superació, els nacionals, els de la competició. Les aspiracions humanes més lloables i les més poc honroses. A més, aquí apareix un element que potser ens passa desapercebut. L’esport és una disciplina que aspira a l’objectivitat, a ser una ciència exacta, un camp fiable. Marcadors, càmeres, pulsímetres, sensors tèrmics i biomètrics, aparells de monitoratge, farmacologia i controls antidopatge formen part d’aquesta cultura de la competitivitat que és un dels més grans espectacles de l’època contemporània.
La sala principal de l’Arts Santa Mònica és una pista de bàsquet o futbol, o les dues mesclades, on qui passegi per la Rambla podrà entrar i fer-hi uns xuts i unes encistellades, com si fos un pati d’escola improvisat i accessible. La particularitat d’aquest estadi efímer és que sona quan no s’encistella o no es fa gol. Ni les porteries ni les cistelles tenen mides reglamentàries i respecten les distàncies normatives. És tot un entramat d’objectes superposats en un camp deformat i alterat. Però la cosa no s’acaba aquí. És una mostra col·lectiva i hi ha molta teca. En un lateral de la sala, trobem una de les propostes que personalment trobo més gracioses. Unes vistes aèries de diferents camps de futbol del Brasil preses de captures de satèl·lit. Camps torts amb angles estranys per a esquivar cases o dificultats del terreny. O campo (“El camp”), de l’artista Joachim Schmid, mostra com el desig de jugar dels barris de faveles sobrepassa i ignora les limitacions topogràfiques i les normes marcades per la FIFA. Camps humans, amb totes les imperfeccions de la nostra espècie. Un altre dels aspectes que fa tant riure com plorar és la diversitat de fraus que es donen en el món de l’esport. Alguns dels artistes apunten cap aquí. Al pis de dalt, ens van oferint exemples rocambolescos del que es pot arribar a fer per guanyar.
Recordeu quan el Turcmenistan va ser l’any 2017 la seu dels Jocs Asiàtics i el seu president –un dentista extravagant convertit en polític– va fer construir una vila olímpica faraònica al mig del centre urbà? Sorprenentment, en aquella competició, el Turcmenistan, un país desèrtic de només sis milions d’habitants, va guanyar més medalles que la Xina o el Japó. D’altra banda, els artistes Irene Visa i Pau Masaló expliquen alguns exemples d’atletes que han intentat d’aconseguir la victòria amb mil estratègies fraudulentes. Quan un atleta va fer part del trajecte que havia de fer corrent amb el cotxe del seu entrenador, o un atleta esgotat que va canviar-se per un germà bessó al mig de la cursa, o una atleta que en una cursa urbana va agafar el metro i va incorporar-se a la cursa just abans de la meta. Atenció, són casos reals! I alguns van colar. L’esport també és ple d’instants que duren anys, de moments que passen a ser emblemes. Sobretot, el futbol genera una quantitat ingent d’imatges, de narratives, d’interpretacions. Un exemple curiós és el fenomen del gol fantasma. Aquí hi ha una peça que parla d’un gol dubtós entre el Barça i el Real Madrid, que va acabar convertint-se en un objecte d’anàlisi microscopi. D’uns pocs centímetres depenia la glòria dels uns i la derrota dels altres. I per aclarir-ho, un desplegament d’imatges que generava una realitat múltiple i que posava la tecnologia més puntera a prova de proclamar la veritat. I és que en el món de les victòries i les derrotes també hi ha objectes mítics que les representen. El dissenyador Curro Claret ha fet amb les seues mans maquetes dels premis més populars que celebren les gestes en el món de l’esport i d’altres competicions. Des de la pilota d’or fins als guardons dels rècords Guinness o els clàssics premis taronja o premis llimona que s’han donat en moltes entitats, associacions o promocions universitàries.
I, ves per on, avui dimarts podrem comprovar com l’esport està veritablement al centre de la vida de molts. Cap a les 21.00 els carrers de pobles i ciutats començaran a quedar-se buits de cotxes, i en escales, carrers i galeries començaran els crits i les botzines. Champions, Inter-Barça. Atenció, perquè moltes persones es juguen la felicitat de la setmana o del mes. No és poca cosa. Un partit que portarà cua, omplirà tertúlies i qui sap si definirà les relacions entre països o farà decantar la balança d’un papat. Aquesta exposició ha vingut per fer això. Afilem l’esperit crític, més enllà de la pilota i els tres pals.
