Montserrat Badia: “Hem de fer el català més llaminer i parar de fer el ploricó”

Montserrat Badia és professora de català de l’Institut Cassà de la Selva i ha impulsat la Lliga Escolar del Paraulògic al Gironès, juntament amb un grup de professors, que fins i tot han desenvolupat una unitat didàctica per a preparar-la. L’experiència els ha estat de gran utilitat per a explicar la formació de mots, dins els continguts de llengua de secundària. El dia 23 es farà la final d’aquesta primera lliga a la Universitat de Girona, que presentarà Pau Vidal. Tot fa pensar que serà un èxit: hi participen set instituts i hi han jugat un total de 950 alumnes.

—Com vau tenir la idea de fer la Lliga del Paraulògic del Gironès?
—Quan vaig llegir l’any passat que fèieu la Lliga Escolar a Catalunya Nord hi vaig anar. La veritat és que va ser molt estimulant i vaig pensar que ho podíem fer aquí. Com a filòloga i professora de llengua, veus de seguida que un rusc és una eina que t’ensenya que les paraules estan vinculades entre si des del punt de vista formal. T’adones que tens la possibilitat d’anar allargant la llista de paraules que pots formar a partir d’afegir-hi un prefix o un sufix. Això per a nosaltres és molt enriquidor, perquè és una estratègia que permet explicar les famílies lingüístiques: si tens dia, tens diada… El joc t’encamina a sistematitzar aquests processos i això és reflexió sobre la llengua, és crear coneixement. També, si m’ho miro des de la sociolingüística, hi trobo moltes motivacions.

—Expliqueu-ho…
—Vivim en un moment en què les lletres en general han perdut molt de prestigi. Si mires el recorregut d’un estudiant de secundària que fa els cursos d’ESO, de primer a quart, que és la part obligatòria, pot ser que no hagi fet pràcticament res que vagi més enllà de la simple classe de català, per exemple. Cosa que, probablement, amb les ciències no passa perquè han consolidat un ventall ampli de recursos pedagògics: sortides a la natura, visita de museus, concursos, experiments, jocs… . Amb les lletres això costa una mica més. A l’institut de Cassà de la Selva hi ha un projecte d’humanitats, justament per reequilibrar-ho. Arrencar la lliga escolar del Paraulògic ha estat un dels pilars d’aquest projecte.

—Per fer la lliga escolar heu elaborat una unitat didàctica? Ens podeu explicar com l’heu feta?
—Quan ens apartem dels llibres, fem unitats didàctiques, que és una manera de presentar els continguts i fer-los coherents. Són l’arquitectura que marca el cicle d’aprenentatge. La derivació lèxica i el procés de formació de mots és una part dels continguts de secundària i, tal com dèiem, el Paraulògic és una mina. Vam pensar que estaria bé proposar als instituts públics de la comarca del Gironès d’agrupar-nos i tirar endavant la lliga, tot i que ho vam fer a mig curs i amb molt poca antelació… S’hi van afegir set instituts, que són els que participem en aquesta lliga. Ens hem constituït en grup de treball sota el paraigua del Centre de Recursos Pedagògics del Gironès. Ens hem trobat fent una cosa preciosa: professors de diferents centres de la mateixa especialitat creant material nou i centrat en aquesta experiència. Fins i tot vam poder treballar directament amb en Pau Vidal. Ha estat una feina molt maca, i que podrem millorar l’any vinent. La prova de foc sempre és posar-ho en pràctica. És llavors quan t’adones de què funciona i què cal refer. En tot cas, la sensació que hem tingut tots és que el projecte ha funcionat.

—Una vegada creada la unitat didàctica, com heu treballat?
—Hem portat a l’aula un dossier amb activitats específiques per a cada rusc. Tot en paper, perquè no es llancessin a teclejar, sinó que fessin servir les estratègies de morfologia que havíem treballat, és a dir, per acostumar-los que pensessin davant del rusc. I així anaven resolent les activitats. En la segona part passàvem a treballar amb l’ordinador i entraven en la fase de provar i provar i provar… La frase que més he repetit a les últimes classes és: “Quan trobis una paraula estira i busca totes les que et pot generar.” Normalment, primer trobes les paraules curtes, les arrels… i després vas creant. Si trobes dall, podràs fer dalla, i si tens la lletra erra, també dallar; o dallada amb la de…

—Els alumnes han acceptat l’aprenentatge com us imaginàveu o no ha estat tan fàcil?
—Ha anat molt bé. Tots els professors hem vist els alumnes molt motivats. El joc ha fet molt llaminer l’aprenentatge. Han funcionat molt bé les classes i també les partides de la lliga interna, és a dir, la de cada centre. Els alumnes han jugat tres partides, contra rellotge: la primera de quinze minuts, la segona de deu i la tercera de cinc. Aquestes partides s’han fet la setmana següent d’haver treballat la unitat didàctica, en què havíem intentat crear estratègies mentals per a trobar paraules. En les partides va passar una cosa preciosa: una aula, amb trenta-un alumnes que de cop feien silenci (un silenci sepulcral) i entraven en un estat de concentració. La concentració és una cosa íntima, però es pot percebre, es pot notar, i quan la tens en un col·lectiu de gent, en una classe, en què tothom pensa, és fascinant, és meravellós. I encara més si són adolescents.

—Hi han jugat alumnes de nivells diferents?
—Sí, i ha funcionat en tots. A Cassà hem jugat tots els cursos de tercer i quart, amb tota la diversitat que tenim, i el que ha estat més interessant és que, independentment del rendiment de paraules trobades, l’experiència en tots els cursos ha estat positiva i estimulant.

—Parlar de llengua positivament en instituts públics no és gaire habitual. Com el viviu, aquest moment? Com ens podeu explicar la situació a partir del vostre dia a dia?
—El sistema educatiu bada i tampoc no hi ha bones estratègies per a mantenir el català. I el resultat d’això fa patir. Ara mateix als instituts tenim una generació jove que només ens veu fent el ploricó. Els meus alumnes majoritàriament són catalanoparlants i tenen un català preciós i ben viu. Estic superagraïda de conviure amb aquests nanos, però m’angoixa que vinguin i em diguin que d’aquí a vint anys no parlarà ningú el català. Jo sempre dic que això és estrictament fals. Des del punt de vista científic, d’aquí a vint anys és impossible que tots hàgim callat. Però que ells tinguin aquesta percepció, que la tenen, és terrible. I això em treu de polleguera.

—I què proposeu?
—Hem de tornar a connectar els adolescents amb la seva llengua pròpia, perquè és la que fan servir cada dia, almenys aquells amb qui jo convisc, i no són pas els únics, eh?, però cada vegada són més a prop de fer la renúncia perquè moltes coses els van en contra. Llavors, a nosaltres ens toca defensar aquest espai d’ús social del català que ells ja tenen. Com més coses puguin fer en català, amb menys facilitat canviaran de llengua, aquesta és la clau. Ploriquejar de mala manera com fem constantment els ho fa més difícil.

—No hem de fer tant el ploricó…
—La setmana passada vaig assistir a una xerrada de l’Albert Lloreta, que va venir aquí a Girona, i amb tot el que ell deia arribes a la mateixa conclusió. No es tracta d’anar repetint a la gent jove: “Has de parlar català” o “Que no saps que els meus avis van anar a la guerra…?!”. Si ho fas així la resposta serà: “A mi què m’expliques?” No podem fer aquestes lletanies. La via no és aquesta. Es tracta de fer servir el català, de fer-lo llaminer i atractiu. Fem-lo engrescador, fins i tot a les classes. I dient això no pretenc menystenir totes les circumstàncies que ens posen bastons a les rodes, que en tenim moltes, també del sistema educatiu.

—Què s’hauria de fer per facilitar les coses?
—Ara no em facis fer el ploricó a mi! Aquí topem amb un tema de fons que fins i tot va més enllà: el sistema educatiu no té clar quin és el seu propòsit. Per a què existim? Per custodiar els menors i que els pares se’n vagin a treballar? Per formar-los des d’un punt de vista d’enriquiment personal? O perquè siguin uns futurs bons treballadors i ben productius? Són els tres grans objectius que han tensionat el sistema des que l’ensenyament es va popularitzar al segle XIX. No tinc clar que ara, al segle XXI, hàgim decidit quin és el més important. A mi m’agrada i m’obsessiona que els nanos aprenguin. I aprendre vol dir sortir de la zona de confort, vol dir fer coses que no saps fer i que les faràs mal fetes. El primer cop que agafes una bici, al cap de pocs metres caus. El cicle de l’aprenentatge és aquest, aprendre de l’error. Però costa d’entomar, i has de vèncer la frustració, cosa que no és gota fàcil. La societat, a més, fa anys que tendeix a encoixinar els joves, hi ha totes aquestes estratègies per a amagar l’error… Als professors ens toca fer un paper molt desagraït, que és reclamar aquest espai d’error i d’incomoditat perquè l’alumne aprengui.

—Aprendre també pot ser molt satisfactori.
—Sí, i tant. El problema és que hem reblat tant el clau i l’estat emocional pesa tant que hem deixat de voler reptar els alumnes des del punt de vista intel·lectual, que és molt estimulant i engrescador. Vetllem sempre pel seu estat emocional i perquè se sentin de gust. Fa angúnia pensar que el sistema actual no promociona aquest repte intel·lectual i és gravíssim. I és absurd perquè aprendre a aprendre provoca satisfacció. Hi ha dues vies de connectar amb l’alumne: hi ha la connexió emocional, que ara està tan de moda, però també hi ha la connexió intel·lectual. Crec que ens equivoquem de mig a mig quan renunciem a això. No estan renyides, l’una alimenta l’altra.

—Voleu afegir res més?
—Voldria ressaltar que des del gener els professors que hem promogut la lliga escolar del Paraulògic ens vam constituir com a grup de treball. Hem fet una feina des de baix, imprevista i amb poquíssims recursos. I així i tot hem aconseguit mobilitzar 950 alumnes, i hi hem involucrat institucions (el Centre de Recursos Pedagògics, la regidoria de Llengua de l’Ajuntament de Girona i el Consell Comarcal del Gironès) i la Universitat de Girona. Això és una prova que de ganes n’hi ha. Potser la política lingüística general no hi acompanya, però no hauríem pogut fer tot això si no hi hagués aquesta predisposició a actuar. Potser ens trobem en un punt en què hi ha més consciència que s’ha d’actuar a favor del català i que necessitem girar full i deixar de fer el ploricó, com he dit abans, que així no engrescarem la gent jove. La idea de la lliga és brindar als alumnes escenes positives, que els facin viure moments bons a través del català. No pot ser que tota l’estona ens queixem, encara que estiguem emprenyats. Això que és tan nostre, que si passa res t’arremangues, és el que hem de fer. L’any que ve podem mobilitzar molta més gent.