Què diu el Pacte Nacional per la Llengua? De les inversions a les mancances legals

El govern ha presentat, finalment, el Pacte Nacional per la Llengua, un document molt esperat que exposa les noves línies mestres de la política lingüística fins al 2030. El pacte, reclamat de fa anys per les entitats i proposat, d’entrada, pel govern de Pere Aragonès, preveu una inversió anual de més de 200 milions d’euros. Hi ha tres àmbits que l’acaparen de manera molt clara –sense comptar-hi la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: 79 milions es destinaran a fer més aules d’acollida a les escoles i instituts. Se’n repartiran 73 més en subvencions i ajuts (57 per a iniciatives i empreses culturals, i 16 per a mitjans de comunicació). I 52 milions serviran per a “rellançar” el Consorci per la Normalització Lingüística, que s’ha de consolidar com la peça central de la formació d’adults.

El pacte, en canvi, és menys ambiciós en quatre àmbits en què les entitats demanen de fer reformes estructurals: el model educatiu, el món laboral, el sistema sanitari i l’administració de la justícia. El document fa diagnòstics molt durs sobre la situació de la llengua en aquests àmbits, però no en concreta l’aplicació. En l’àmbit educatiu es proposa de “renovar a fons el model lingüístic escolar” i es compromet a impulsar la immersió lingüística, que reivindica com un model d’èxit malgrat que n’assumeix incompliments. Quant a mesures concretes, apunta que cal millorar la formació continuada dels mestres sobre la immersió, però no especifica com garantirà que la immersió es compleix, ni amb quins indicadors ho mesurarà, ni què farà el govern si el Tribunal Constitucional espanyol imposa definitivament el 25% de castellà en la sentència que ha d’emetre aviat.

El text també constata que els pacients catalanoparlants tenen problemes reiterats per a rebre atenció mèdica en la seva llengua. A fi de resoldre-ho, proposa de garantir el compliment del requisit de coneixement del català –tot i que no en concreta el nivell, ni de quina manera es comprovarà. Com en la formació continuada dels mestres, en aquest cas proposa destinar 500.000 euros a una formació de suport als professionals sanitaris que no han nascut a Catalunya –que ara com ara són més de dos terços del total–, però també estímuls perquè hi hagi més metges autòctons. Les propostes són més limitades en l’àmbit judicial, en què el pacte posa damunt la taula que hi hagi beques per a més professionals catalans i diu que sol·licitarà al congrés espanyol una modificació de la llei orgànica del poder judicial perquè, per a servir al Principat, calgui acreditar coneixement del català.

L’apartat del món laboral és un dels més limitats. El document recorda que “la legislació deixa clara l’existència del dret d’opció lingüística de les persones consumidores i la subjecció de les empreses al deure de disponibilitat lingüística”. També constata que l’atenció en català “es veu sovint limitada per la manca de competència en català per part dels treballadors”, però addueix que la Generalitat no té capacitat coercitiva per a forçar-ne l’ús preferent per part dels treballadors –com passa a Andorra– perquè suposaria de confrontar la posició del Constitucional espanyol, que va sentenciar en contra de “la imposició d’obligacions individuals de tipus lingüístics als treballadors”. La recepta triada, doncs, és de fer més promoció de la llengua als centres de treball amb fórmules com per exemple els convenis. Les mesures en aquest àmbit no superen els 335.000 euros.

En la resta d’àmbits, la dotació pressupostària és força més minsa que no les intencions declarades, i moltes de les mesures s’atribueixen a “costos interns” indefinits de les administracions que les hauran de desenvolupar. El text, per exemple, identifica la pressió de les revolucions tecnològiques com un gran desafiament per al català, i diu que “els recursos digitals i audiovisuals disponibles en català haurien de poder contrarestar” aquesta pressió per a ser competitius davant del castellà. Tanmateix, tan sols preveu una dotació de 851.000 euros en l’apartat de proveïment de la infrastructura digital; i hi haurà tot just un milió per a repartir en subvencions per a incorporar el català en productes tecnològics.

Les crítiques al pacte, tot just nascut

Malgrat l’ambició original de fer-lo un punt d’inflexió, el pacte ha nascut coix i ha suscitat molts dubtes sobre la consistència que tindrà l’aplicació. Al parlament el subscriuen, de moment, el PSC, ERC, els Comuns, però se n’han desmarcat el principal partit de l’oposició, Junts, i la CUP. L’argument que comparteixen aquests dos partits per desmarcar-se’n és que l’acord esquiva la resposta a un dels principals envits que haurà d’encarar el català a curt o mitjà termini: l’esperada sentència del Constitucional sobre la llei i el decret que el PSC, ERC, Junts i els Comuns van acordar durant la legislatura anterior per mirar d’evitar la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles. El govern d’Illa ha respost que no decidirà què fer fins que la sentència no sigui pública. Junts ha dit que, en funció de la resposta, renegociarà el pacte.

El document, en canvi, té el suport del gruix de les entitats, cambres i sindicats: la Plataforma per la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, la Fundació .cat, Comissions Obreres, el Consell General de les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya, Foment del Treball, la Intersindical, la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya, la Unió de Pagesos, la Unió General de Treballadors, la Unió Sindical Obrera de Catalunya, l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciència de Catalunya, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya, la Federació Catalana de Municipis i la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya.

Així i tot, moltes d’aquestes entitats signants s’exclamen que encara no s’han aclarit prou els mecanismes per a garantir el compliment de moltes propostes, i es comprometen a fer una tasca de fiscalització. Aquests darrers dies, mentre el pacte acabava de sortir del forn, corria el terme “sí crític”, és a dir, suport com a punt de partida, però recel amb les ambigüitats.

Òmnium, per exemple, ha lamentat que la dotació sigui insuficient. La Plataforma per la Llengua ha comunicat la seva posició “crítica amb diverses propostes per la seva manca d’ambició i recursos”. Consideren que els objectius són adequats en aspectes com el món laboral o l’adolescència i la infància, “però els pressupostos són clarament insuficients”. Quant a la immersió, veuen amb escepticisme allò que diu el govern perquè no ho acompanyen ni de mesures ni d’indicadors per a complir els objectius fixats de vetllar perquè el català sigui la llengua vehicular. La Intersindical ha dit que hi veu mancances i que, per tant, farà un seguiment exhaustiu de l’aplicació de les mesures al món laboral.

Els dubtes i les incerteses sobre el desplegament

Per a desplegar el pacte, caldrà que s’aprovi un pla general de política lingüística 2025-2030; cada any se n’actualitzarà la xifra, que no podrà ser mai més baixa de 200 milions. A partir de l’any vinent, el govern haurà de respondre cada any sobre el grau de compliment del pacte davant el parlament i el Consell Social de la Llengua, un òrgan pensat per a fiscalitzar el pacte. La indefinició, a més a més, va acompanyada d’un avís entre línies als preàmbuls en què la Generalitat relativitza el seu paper: diu que assumirà tanta feina com li pertoca, però que, “en tant que projecte de país, el pacte depassa en molts terrenys el perímetre de la Generalitat i interpel·la directament les altres administracions i el conjunt de la societat civil”. És a dir: la feina no és tan sols del govern.

Un dels compromisos polítics més significatius és simbòlic: la Generalitat, incloent-hi el govern, es compromet a “garantir que el català sigui sempre la llengua d’ús institucional i corporatiu normal del govern”. De fet, això havia estat una norma tàcita però rígida d’ençà del 1980 –exceptuant-ne la repetició d’algunes respostes en castellà en conferències de premsa–, però el president Salvador Illa l’ha trencada per primera vegada en seu parlamentària, on, en comptades ocasions, ha fet servir el castellà. El govern també es compromet a continuar defensant l’oficialitat a la Unió Europea.