06.05.2025 - 21:40
La paradoxa més gran de l’extrema dreta contemporània resideix precisament en la negació persistent que ho és. El fenomen no és nou, però s’ha aguditzat en aquesta Europa nostra, desorientada i temorosa, que no sap què fer per aturar-los. I aquests dies, a partir de la publicació en un altre diari d’un article –a parer meu, pintat massa a l’engròs– assistim, ara també al nostre país, a un autèntic espectacle en aquesta direcció.
El problema, és clar, no està tant en les definicions com en els continguts. La qüestió no és tant el nom com l’essència, no és tant la façana com l’estructura. Però, com apuntava Raymond Aron amb aquella lucidesa tan escèptica que tenia, l’extremisme modern no vol reconèixer-se com a tal perquè ha entès que el seu èxit depèn del seu camuflatge.
Aquesta aversió a reconèixer-se com allò que són, en realitat, té causes diverses i totes són substancials. D’una banda, hi ha el pes històric: després de l’experiència del franquisme, del feixisme i del nazisme, l’extrema dreta tragina un llast que en fa molt difícil l’acceptació social. Però, d’una altra banda –en això estic d’acord amb Aron i crec que és molt important–, hi ha l’estratègia política: presentar-se com a “alternativa raonable” resulta més eficaç que no exhibir impúdicament la naturalesa del propi pensament. És més digerible per al veïnat dir-los amb veu suau que cal controlar l’emigració, que no pas defensar a crits la deportació forçada de milions de persones –si cal, en vagons de tren i tot.
Tanmateix, no ens enganyem: aquesta negació, aquesta resistència a acceptar que ets allò que ets, no és innocent. És veritat que n’hi ha alguns, m’ho crec perquè els he vists de prop, que no són capaços d’analitzar-se fredament, de reconèixer en què s’han tornat humanament parlant. Però en essència tot plegat és una tàctica conscient, calculada, que pretén de normalitzar allò que mai no hauria de ser normal en una societat democràtica. El discurs de l’odi, camuflat sota tants eufemismes com es vulga, continua essent discurs de l’odi. La xenofòbia, per més que la maquilles, continua essent xenofòbia. Com l’autoritarisme, disfressat de “ordre”, continua essent autoritarisme.
L’extrema dreta contemporània ha après a utilitzar el llenguatge democràtic per subvertir la democràcia mateixa. Ha comprès que per destruir el sistema des de dins, primer cal semblar-ne –he dit semblar-ne– part. És la tàctica del cavall de Troia: presentar-se com un regal, com una solució màgica i indolora, tot i ser en realitat una amenaça.
De manera que hem arribat a un punt en què allò que resulta veritablement perillós en el nostre temps no és que existesca l’extrema dreta –que sempre ha existit i existirà–, sinó que aconseguesca de fer-se passar per una altra cosa. Que siga capaç de convèncer una part de la població que no són allò que són. Perquè quan un llop es disfressa d’ovella, el ramat sencer perilla. I el nostre ramat democràtic, massa sovint, sembla incapaç de distingir les dents sota la llana.
PS1. Avui comença el conclave. D’ençà de la mort del papa Francesc, aquest particular procés electoral ha estat en el punt de mira del nostre diari –i de tots els del món, de fet. Evidentment, continuarem informant detalladament de tot allò que hi puga passar, incloent-hi les anàlisis d’Anthony Faiola de Roma estant. Avui el nostre col·lega del Post ens explica un dels grans dubtes d’aquest conclave: si al cap de mig segle tornarà a haver-hi un papa italià o no: “Gairebé mig segle després, els italians confien tornar a veure un dels seus al capdavant de l’Església”.
PS2. Per les constants aparicions televisives, Damià Rodríguez –conegut artísticament per Lildami– és un dels músics i cantants més mediàtics del país. Ara publica disc i n’ha parlat, d’això i de moltes coses més, amb Emma Granyer: “Vull fer les coses arrelades a la meva terra”.
PS3. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.
