13.04.2025 - 21:40
Segons que ens explica el diari La Razón –i la tria del mitjà ja és significativa–, l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha fet unes declaracions dignes de figurar en una antologia del cinisme polític espanyol –antologia on ell ja té de fa temps una participació destacada. Zapatero, que fa pocs dies va reconèixer que és ell qui negocia a Suïssa amb el president Puigdemont, diu al diari madrileny que cal reconèixer la nació catalana –ho diu ara, com si fos una revelació tardana–, però afegeix de seguida que aquest reconeixement no s’ha de votar en referèndum, “perquè una qüestió política complexa no es resol amb un sí o amb un no”.
Aquesta és bona. Segons aquest criteri, deu haver-hi uns “assumptes complexos” que els votants –incapaços, segons que es veu, d’entendre’ls– no han de poder decidir. I qui ho determina, quins són aquests assumptes? Ell, és clar. O qui mane a la Moncloa en cada moment. Però alerta: què no va ser Zapatero mateix qui va pactar un estatut que va ser esbudellat pel PSOE al congrés i pel Tribunal Constitucional després, i que resulta que sí que es va sotmetre a referèndum? I que no es va sotmetre a referèndum també la constitució espanyola? Que no eren assumptes complexos aquests dos?
En realitat, això ho sabem tots, tot plegat no és sinó l’ensarronada de sempre: la democràcia és perfectament aplicable, sempre que els resultats siguen favorables als seus interessos. I quan no ho són, aleshores apareixen tot d’inconvenients tècnics, objeccions procedimentals, teories estrafolàries… Vaja, les “complexitats” de què parlava ahir aquest home. La coherència no és el seu fort, com s’ha demostrat a bastament. Però la hipocresia, en canvi, és extraordinària.
L’argument zapaterià de la “complexitat” que impedeix un referèndum és senzillament una excusa per a no afrontar la realitat. És una manera de pensar cap enrere –comences amb la conclusió desitjada i després ja treballes per trobar arguments que la justifiquen. Però les qüestions polítiques fonamentals sempre han estat “complexes”, i és exactament per això que exigeixen respostes clares i directes de la ciutadania –o sí o no. Però no cal ni anar tan lluny: per ventura el senyor Zapatero, a les eleccions generals, no demana un “sí” per al seu partit i per al seu programa, malgrat que contenen propostes d’una enorme complexitat conceptual?
No hi donem més voltes: el recel de Rodríguez Zapatero al referèndum d’autodeterminació no té res a veure amb la “complexitat” de l’assumpte, sinó amb la por del resultat. Si Zapatero tingués la seguretat que en un referèndum sobre la independència de Catalunya guanyava el “no”, el convocaria demà mateix –o diria a Pedro Sánchez que el convocàs. Però passa que no ho veu clar, i per això prefereix eludir la consulta.
Perquè una cosa és la propaganda i una altra cosa són els fets. I Zapatero sap, perquè ho sap de sobres, que un hipotètic referèndum sobre la independència a Catalunya –en el supòsit increïble que mai s’arribàs a acordar amb l’estat– el guanyaria el sí. Amb una enorme facilitat. Car l’aparent moment baix de l’independentisme no és un canvi de corrent de fons ni cap tornada convençuda a l’autonomia, sinó una simple reacció conjuntural que té a veure més que res amb la por per la violència exercida per Espanya i amb la decepció, momentània, per no haver trobat encara la manera de fer real el projecte.
PS1. Allò que realment em té encuriosit, en aquest cas, és per quin motiu, després de tants mesos, Zapatero ha canviat d’estratègia, ha reconegut que ell és el líder de la part espanyola en les negociacions de Suïssa i, tal com comencem a veure, s’ha posat a xarrar a tort i dret.
PS2. I mentre les paraules van omplint el forat de la política, els fets continuen essent greus. Ara s’ha sabut que hi havia setze espiats més amb el programa Pegasus. Als Estats Units, en el context d’una investigació judicial, s’ha detectat que a setze persones els havien espiat el telèfon mòbil amb el programari Pegasus entre l’abril i el maig del 2019, tot i que encara no se’n sap la identitat. Ho explica Josep Casulleras: “Detecten setze espiats més a l’estat espanyol amb Pegasus tot aprofitant un forat de WhatsApp”.
PS3. El catedràtic de sociolingüística Miquel Àngel Pradilla acaba de publicar un llibre en què explica que les comarques centrals dels Països Catalans formen una comunitat lingüística que es pot convertir en garant de la llengua i també en evidència de la continuïtat del català entre el País Valencià i el Principat. I diu moltes més coses en aquesta entrevista que li ha fet Anna Zaera. Per exemple, una en què estic especialment d’acord: que el determinisme fatalista –això de dir que tot s’ha perdut i que no hi ha res a fer– no ajuda a revitalitzar la llengua; que als conscients potser els ajuda a fer créixer una mica més la seua ràbia i a convertir-la en acció, però, en canvi, als dos terços de la població que no tenen el català com a llengua inicial tan sols els referma que no paga la pena de fer cap esforç.
PS4. Avui fa una setmana us anunciàvem un nou projecte de VilaWeb, la publicació d’una col·lecció de quatre llibres periodístics cada any, fruit de les investigacions i el treball de la redacció. Si voleu donar suport a aquesta nova iniciativa del diari, la millor manera és apuntar-vos, en aquesta pàgina, per a rebre la col·lecció a casa, a mesura que vagen apareixent els volums.
