18.05.2025 - 21:40
En aquest país nostre, amb tanta tirada a les celebracions multitudinàries i als excessos col·lectius, la victòria del Barça, qualsevol victòria del FC Barcelona, té alguna cosa de ritual ancestral que cap antropòleg estranger no sabria explicar sense haver nascut ací. No és tan sols futbol –això ho saben, fins i tot, els qui detesten aquest esport. És, en el fons, un acte de comunió nacional. I enguany ho ha estat més que mai.
El volum de la celebració, que va col·lapsar literalment Barcelona, i l’entusiasme amb què la gent parla d’allò que va passar indiquen a qualsevol analista atent que s’hi amaguen coses que van més enllà de l’esport. De la presència de Casadó a Canaletes al Bicing d’unes quantes estrelles de l’equip, passant per l’estelada que féu onejar Íñigo Martínez, el retorn, ahir, dels crits d’independència a l’estadi i les quatre derrotes seguides, i en una mateixa temporada, del Reial Madrid, han somogut una bona part de la societat, més enllà de l’esport i tot, i li han tornat un poc d’alegria al rostre.
Jo diria que hi té molt a veure una cosa que fa especial aquest equip d’enguany, més enllà de les victòries i els títols. I que és precisament allò que els afeccionats identifiquen amb una naturalitat desconcertant: són “dels nostres”.
Aquests joves que encapçala Lamine Yamal corren per la gespa com si fossen adolescents jugant al pati de l’escola, sense cap més pressió que gaudir de la pilota, i representen l’essència d’aquest racó de món, amb la seua normalitat quasi inversemblant en un món esportiu ple de milionaris i extravagants. Que acabat el matx contra l’Espanyol se n’anassen amb bicicleta a veure el seu amic hospitalitzat diu molt de la mena de gent que són.
Per això tinc la sensació que la gent els aplaudeix amb devoció no solament per allò que fan, sinó per allò que són. Perquè hi veuen reflectida una manera de ser i d’entendre la vida que consideren pròpia. Sense ostentacions, sense positures estudiades, amb aquesta desimboltura i naturalitat que els catalans sempre hem considerat una virtut nacional.
Fins i tot l’estil, aquesta paraula tan gastada i que ja significa tan poc, ací pren un sentit gairebé moral. Jugar “a la catalana” és, per a simplificar-ho, jugar amb elegància i eficàcia alhora, sense renunciar a cap de les dues qualitats. Com si els nostres defectes col·lectius restassen en suspens durant noranta minuts i tan sols ens representassen les virtuts.
Evidentment, la set de victòries, després d’un període de tanta duresa política i social, també té molt a veure amb aquest esclat d’alegria que ha sacsat bona part del país. Guanyar de la manera que guanya aquest Barça i contra qui guanya –i resistint i superant trampes com ara l’arbitratge de fa una setmana contra el Madrid– ens recorda que continuem ací, que la nostra manera de fer les coses encara té vigència en un món com més va més indiferenciat i implacable. Aquest és el secret, a parer meu: molts de nosaltres entenem la victòria del Barça com la victòria d’una idea de país. D’una manera d’encarar-se al món. D’una manera de saber-se especials i diferents.
I crec que en part és per això que la gent ho celebra amb aquesta eufòria desbordant i encomanadissa que hem viscut aquestes darreres hores –les xifres oficials diuen que a la rua hi havia més del doble de gent que no fa dos anys. No pas, o no pas únicament, perquè onze xiquets hagen fet rodar una pilota millor que uns altres onze, sinó perquè, fent-ho, han confirmat que la nostra peculiar manera d’entendre el món continua essent vàlida i és guanyadora. Cosa que, en els temps que corren, a mi em sembla que és motiu més que suficient per a permetre’ns aquesta petita alegria col·lectiva.
PS1. Avui Blanca Serra és citada a declarar davant la fiscalia per depurar responsabilitats sobre les tortures físiques, psicològiques, morals i per raó de gènere a què va ser sistemàticament sotmesa per l’estat espanyol. D’ella, i de gent com ella, parla Julià de Jòdar en el seu article setmanal: “No les van moure…”.
PS2. Ricard Chulià acaba de publicar un llibre en què analitza l’ús de la toponímia com a element d’espanyolització, arran de la proposta de l’extrema dreta de canviar el nom de la ciutat de València. Esperança Camps hi ha parlat: “El debat sobre l’accent en el nom de la ciutat de València és un pretext per a l’espanyolització”.
PS3. Dimarts presentarem al Teatre Poliorama de Barcelona el primer dels llibres que publica la nova editorial de VilaWeb. És Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, i si encara no heu llegit l’entrevista que li va fer VilaWeb us la recomane molt: “Què feia un agent durant mig minut al costat del cotxe de Puigdemont sense fer res?”
PS4. L’acte de presentació és obert als subscriptors del diari o de la col·lecció de llibres i comptarà amb la participació molt destacada de Bàrbara Vidal, la dona que va traure amb cotxe el president Puigdemont de l’Arc de Triomf. Si voleu assistir-hi, sols o acompanyats, ací trobareu com fer-ho.
