16.05.2025 - 21:40
La CUP no ha participat del Pacte Nacional per la Llengua perquè consideren que ha acabat essent “propaganda al servei del PSC”. En aquesta entrevista, la diputada Pilar Castillejo (Ripollet, 1969) explica què consideren que hauria d’haver estat diferent: un document que reconegués el paper de l’estat espanyol en la minorització del català, una assumpció de la sobirania catalana per a fer política lingüística, i una resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre el 25% de castellà. Així i tot, introdueix uns quants matisos en els discursos d’aquests darrers dies.
—Què en pensa, la CUP, del Pacte Nacional per la Llengua, tal com l’hem conegut?
—No ens sembla un mal pacte. El contingut és correcte. Hi ha coses que estan bé. Hi falten concrecions, però no és una mala eina per a forçar el PSC a fer certes polítiques lingüístiques. No creiem que sigui un mal moment per a fer pactes: la llengua es troba en un moment difícil i no ens sembla malament ajudar-hi tots junts. Ara bé: pensem que s’instrumentalitza per blanquejar les posicions del PSC, que vol fer veure que aquí no passa res.
—En quin moment vau tenir clar que no us hi havíeu de sumar?
—Vam tenir moltes converses amb el conseller i li vam demanar unes quantes coses. Una era que volíem que fos, de debò, un pacte nacional. Hi havien de ser des del primer moment les entitats, els sindicats i tot el món associatiu, o això no tindria res de pacte nacional. Això, per exemple, es va acceptar. Però també vam demanar que fos molt clar amb la resposta que donaríem quan vingués la sentència del TC sobre el 25% de català. Aquí no van moure ni una coma, i ja vam veure que no ens entendríem, perquè el seu marc era molt diferent. Nosaltres demanàvem que aquest pacte defensés la sobirania de Catalunya i, per a ells, no era així en cap cas.
—Finalment, moltes entitats hi van ser incloses i l’han signat: la Plataforma per la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, la Intersindical, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, el CIEMEN. Els retraieu que “blanquegin les posicions del PSC”?
—No, en cap cas. Els partits tenen un paper i les entitats, un altre. A més, moltes de les entitats que s’hi han sumat ja diuen que ho han fet críticament, per poder retre comptes. Nosaltres podem retre comptes d’aquests acords al parlament, encara que no els hàgim signat. Són papers diferents.
—Dèieu que no és mal moment per a fer pactes, però que el PSC no vol articular pactes que defensin la sobirania de Catalunya. Quin és el llindar per a pactar amb el PSC, doncs?
—L’estat espanyol només fa obligatòria la llengua espanyola i fa constantment subsidiari el català. Si això no queda clar al pacte, per a nosaltres no n’hi ha prou. Si portessin qualsevol d’aquestes mesures al parlament, segurament hi votaríem a favor, perquè no hi estem en contra. Són mesures per arrossegar el PSC? Cap problema. Però ens hem d’adherir a un “pacte nacional”, hem d’anar més enllà. Ha de quedar clar el paper de l’estat espanyol i la resposta que donem nosaltres a la repressió.
—Hi ha cap gest que podria haver fet el conseller per a fer-vos canviar de parer?
—És difícil. És un conseller del PSC, per més que ell digui que és independentista i que venia del govern d’Esquerra. Forma part d’un govern, soci del PSOE, amb el PSC més espanyolista de la història. Fa servir el castellà al parlament, té bona relació amb la monarquia… Era molt difícil que s’acostés a les nostres posicions. El nostre paper és de tensar.
—Quin balanç feu del temps que du al govern el conseller Vila?
—És una persona molt competent, que sap de què parla. Això és bo i és interessant. És necessari tenir al govern persones que en saben, d’allò que han de defensar. És conscient de la situació del català i d’allò que s’ha de fer. Cal veure si, a més de ser competent, és capaç de fer servir les eines necessàries per a tenir el suport de la resta del govern i poder fer totes aquelles coses que ell creu que pot fer. Ara ja té el pacte aprovat; veurem si és capaç de tibar. De competències, en té. El poder que li han donat dins del govern, ja ho veurem.
—La relació amb ell és bona?
—Sí.
—Amb quines mesures legals hauria acompanyat aquest pacte, la CUP?
—En matèria d’educació, les eines legals i les iniciatives legislatives que es van impulsar la legislatura anterior no eren les adients. Per això han estat tombades o no són aplicables. Hem de trobar un marc legal adequat per a defensar la immersió lingüística a l’escola. Després, hi ha moltes coses que ja hi ha en vigor i no s’apliquen. En l’àmbit del comerç, per exemple. Només aplicant allò que ja tenim aprovat, ja seria un bon impuls.
—Però el pacte sí que reconeix que hi ha coses que no es compleixen i es compromet a fer-les complir. Teniu esperança que, a partir del pacte, aquestes coses es garanteixin?
—Precisament, això esperem veure. Ho seguirem i ho controlarem de manera estricta. Que no hàgim signat el pacte no vol dir que no en fem seguiment.
—Posem que el TC fa una sentència hostil contra la llei i el decret del 2023 i torna a remarcar la imposició del 25% de castellà. Quina ha de ser la resposta?
—De fet, nosaltres vam votar en contra d’aquella llei perquè pensàvem que igualment obria una via perquè el castellà fos llengua vehicular. Ara, en tot cas, la resposta hauria de ser la desobediència i la mobilització popular en defensa del català. El departament haurà de crear un marc que no exposi les direccions dels centres.
—El PSC ha dit sempre que acata les sentències judicials. Us coordineu amb altres partits i entitats per a preparar una resposta?
—Sí, seria irresponsable no fer-ho. Cal la implicació de la ciutadania, la llengua no es defensarà només des de les institucions. Treballem perquè hi hagi una resposta popular.
—Una paradoxa. Si la sentència és hostil, potser es pot coordinar una resposta. Si és favorable, hi ha això que dèieu: una llei i un decret que fan el castellà “llengua d’ús curricular i educatiu”. No sé si ens deixa en una posició gaire millor.
—Fins i tot, hi ha un tercer escenari: que sigui hostil, però ho digui d’una manera que no ho sembli, que sembli suau de tal manera que pugui imposar el 25% amb normalitat. Haurem de fer molta pedagogia d’allò que diu la sentència i de quines vies obre. Hem d’encarar un problema: fins i tot si la sentència és suau, ara ja passa que en moltes aules la llengua vehicular no és el català. De vegades, crec que per una mica de bonisme del professorat, per facilitar l’aprenentatge en zones no catalanoparlants. Allò que s’hagi de fer davant de la sentència, s’haurà de fer igualment per aconseguir que el català sigui la llengua vehicular de facto a les escoles i els instituts.
—I què s’hauria de fer, doncs?
—Hem preparat un decàleg, un pla de xoc per a l’educació en català, en què donem moltes mesures que creiem que s’haurien d’aplicar per a garantir la immersió. Millorar la formació dels professors amb més ensenyament específic sobre la immersió, fer que les eines de les noves metodologies estiguin disponibles també en català, fomentar l’ús del català en els espais no formals de l’educació i en la formació professional, implicar-hi les famílies…
—Algunes entitats han criticat aquests dies que, si hem arribat on hem arribat, també és per molts anys d’inacció en política lingüística.
—Sí, hi estem totalment d’acord. Hi ha hagut desídia des de fa molts anys. S’ha donat per fet que teníem la immersió i que n’hi havia prou que la canalla parlés català, però si després no se’n promou l’ús, no es defensen les plataformes audiovisuals… S’han deixat massa eines a les mans del mercat. Fa molts governs que s’hauria d’haver fet feina.
—En quin moment hi hagué el punt d’inflexió a partir del qual ens vam relaxar?
—Ve de fa molt. També he sentit aquesta teoria que quan ens vam posar a lluitar per la independència ens vam oblidar de la llengua. No ve d’aquí, ve de molt més enrere, de quan els governs convergents es pensaven que amb la immersió ja hi havia tota la feina feta.
—El pacte remarca la qüestió demogràfica com un desafiament important per a una llengua minoritzada. Catalunya és el segon país de tota l’OCDE amb més immigració i la població estrangera ha crescut d’un 184% els darrers vint anys. Què hi té a dir, la CUP?
—Primer, que la immigració no és cap problema per al francès a França. Tenir un estat t’afavoreix. El problema que tenim aquí és que el català no és obligatori en cap sentit; l’única llengua obligatòria és el castellà. Per això diem que, per a nosaltres, el problema és aquest marc constitucional espanyol, que residualitza el català. Que el veus com una llengua complementària, una mica folklòrica, i que la vols conèixer? Doncs, mira que bé. Però si no, no passa absolutament res, perquè la llengua obligatòria és el castellà. El problema no és la immigració en si mateixa. I segon: davant d’aquesta realitat, hem d’aconseguir que el català sigui una llengua de cohesió, que tots els qui no el tenen com a llengua materna el vegin com una eina que ens ajuda a conviure, que els fa formar part del país. El català no és la meva llengua materna, i adonar-te que serveix per a cohesionar la societat on vius és una manera molt bonica d’integrar-s’hi.
—Sense les eines d’un estat i amb aquesta pressió tan forta de la judicatura que ara descrivíeu, n’hi ha prou de fer que la gent s’adoni que el català cohesiona?
—Catalunya té molta immigració, però sempre n’ha tinguda. La societat civil ha de fer molta feina, el paper que tenim és dir que el català té valor social, que serveix per a cohesionar la població nouvinguda.
—Per acabar, teniu esperança que el català serà oficial aviat a la Unió Europea?
—Cada vegada que diuen que és imminent, l’endemà diuen que la cosa no està tan clara. “Esperança” amb el Partit Socialista no és una paraula que acostumi a fer servir. Crec que costarà molt de veure-ho, això.
