Rebecca Solnit: “Les tietes són l’antítesi del patriarcat”

Com construïm la realitat? Quins relats configuren la nostra història col·lectiva? Aquesta és una pregunta de primer curs de periodisme i també el fil que mou l’obra de la pensadora Rebecca Solnit (San Francisco, 1964), que aquests dies ha estat a Barcelona, on ha participat al CCCB en un diàleg titulat Històries de l’imperceptible. Escriptora dels futurs possibles. Periodista perspicaç capaç de veure en els detalls petits històries grans. Solnit té la lucidesa de copsar com allò que és aparentment caòtic i irrellevant té la llavor d’un canvi que es produirà potser quan nosaltres ja no hi serem. Autora de llibres cèlebres com Els homes m’expliquen coses (Angle Editorial), ara publica en català Elogi del camí inesperat (Angle Editorial), un recull d’articles en què a partir d’exemples concrets com un violí construït fa tres-cents anys o els incendis de Califòrnia torna a optar per una mirada divergent. Solnit diu que sovint la gent té tendència a mesurar l’acció a partir de les grans notícies nacionals o internacionals, però que els canvis importants sovint passen en l’àmbit local.

—Dieu que hem de mirar la vida com una tortuga i no com una mosca efímera. Aquest llibre és un elogi als processos llargs i en contra del curt-terminisme. Quan comenceu a percebre la vida d’aquesta manera?
—He conegut molta gent que no veu com canvia el món. Ni tan sols que canvia. Els canvis normalment es produeixen en períodes de cinc, deu, quinze o vint-i-cinc anys. No són perceptibles si no els observes en un marc ampli. Si tens una percepció a curt termini, veus coses que semblen aleatòries o caòtiques. No recordes com les coses han anat canviant a millor.

—Expliqueu que aquesta visió curt-terminista ens confon, genera paràlisi i sensació de frustració.
—Si no perceps el canvi, no t’adones del poder de la gent del carrer per a canviar el món. Sabem fer-ho i ja ha passat moltes vegades. Si no recordes com han millorat els drets de les dones aquests darrers cinquanta anys o aquests darrers deu anys, pots arribar a pensar que tot va a pitjor. Respecte del medi, vivim en un món interconnectat, i això fa cinquanta anys no ho enteníem. Com tampoc podem oblidar fins a quin punt és diferent ser gai o ser lesbiana ara, comparat amb ara fa cinquanta anys.

—Per què tenim aquesta percepció tan limitada de la realitat?
—Passa sovint que quan provem de canviar la societat, sovint l’última cosa que passa és que hi ha un jutge que emet una sentència o s’aprova una llei al parlament. Si només veus això, acabes pensant que la gent poderosa és la que ho domina tot, la que és capaç de decidir. Però si tens la perspectiva dels cinc anys o deu que s’ha tardat a fer aquests canvis, t’adones que aquest jutge no tenia més opció perquè la societat ha anat canviant els valors. La gent treballant des de baix, la societat civil, la cultura, la gent que va portar el cas a judici. Si mires a llarg termini, veus aquest poder popular.

—De seguida ens deixem endur per la frustració.
—Sovint veig gent que pensa que no canvia res, perquè si no ho aconsegueixen demà o amb urgència pensen que és un fracàs. No veuen que s’ha de perseverar i que, de vegades, les coses funcionen d’una manera imprevisible i amb temps. La perspectiva de la història ens dóna força, i ens fa entendre que no som febles.

—Al llibre exposeu que les lluites socials són basades en els relleus humans. Cap generació ha de pensar que ho ha de fer tota sola?
—Exacte. En anglès nosaltres fem servir la paraula cable, la metàfora d’un cor musical o de les curses de relleus. No cal que corris tota la cursa sinó que va per trams. S’ha de tenir el sentit de responsabilitat de participar però no de voler fer-ho tot tu sol.

—Els mitjans de comunicació són històricament els generadors de relats principals. Quines notícies creieu que calen o quines hi ha hagut en excés?
—Crec que hi ha massa informació i massa pocs patrons de reconeixement. Tenim milions de fonts d’informació. La informació flueix dia i nit, vint-i-quatre hores. És molt diferent de quan jo era petita, que tenies només televisió, ràdio i un diari que es publicava una vegada el dia. Ara, hi ha molta informació, però la majoria són mentides, propaganda o teoria de la conspiració. I fins i tot les coses interessants són explicades amb poc context. Tu pots llegir una notícia on diuen que el parlament ha aprovat una llei o que els polítics han dit tal cosa o tal altra, però no t’expliquen tota la història. I potser és el resultat de deu anys o quinze de lluites al carrer. Si ets periodista o historiador o estàs compromès amb una lluita social, ho comprens, però la majoria de gent no acaba d’entendre com passen les coses.

—Quins patrons es repeteixen en aquestes notícies que consumim?
—Les notícies sempre són explicades d’un punt de vista que desemfatitza el poder col·lectiu. Per exemple, als films de Hollywood sovint tenim el superheroi home que ho fa tot. Ell tot sol és capaç de canviar-ho tot i normalment per mitjà de la violència. Ell és el centre de la història. És una història bàsicament individualista. Passa igual amb com es presenten les notícies. Però en realitat quan es produeixen canvis col·lectius, no són per superherois individualistes, sinó per gent que és capaç d’unir milions de persones. Persones que han unit esforços i han canviat el món.

—Aquest llibre vostre ara es presenta traduït al català. Quina importància creieu que tenen les llengües minoritzades en aquest context internacional?
—Visc a Califòrnia, on es parlaven més de cent llengües, abans que vinguessin els espanyols. Una de les coses que m’encanten és com cada llengua és una manera diferent de veure el món. És un sentit de possibilitat. De temps, de gènere, de relació. De coses diferents que poden rimar. Quan vaig començar a estudiar francès, vaig descobrir que gel i mirall podien ser la mateixa paraula, i em va fascinar. Les llengües són totes les maneres que tenim d’imaginar o somiar i, per tant, una porta a moltes possibilitats diverses. Nosaltres vam cartografiar la diversitat lingüística al barri de Queens, a Nova York. A Nova York es parlen vuit-centes llengües i hi ha una organització que es diu l’Aliança de les Llengües en Perill, que ajuda els refugiats a protegir les seves llengües. Sovint la raó que fa que les llengües desapareguin són els exilis o els genocidis.

—A Catalunya hi ha hagut aquests darrers anys una lluita col·lectiva per la independència que ha estat reprimida per l’estat espanyol. Molta gent té sensació de derrota. Segons la vostra teoria, això seria una visió molt curt-terminista?
—Només ho conec una mica per sobre. He vist molts moviments que han tardat dècades o generacions a aconseguir allò que volien. Lluites al desert que han durat més de trenta anys o més de vuitanta anys perquè fos possible que les dones votessin. Cinquanta anys per posar fi a l’esclavatge de l’imperi britànic. Però per mi l’exemple més profund o punyent són els americans nadius. En un principi van ser derrotats i van desaparèixer, però no van deixar mai de lluitar per la seva cultura i per les seves terres i els seus drets. El més fort és que aquests darrers deu anys han recuperat els seus drets i la seva història. Ara canviem topònims de pobles i ciutats i tornem als noms originals. Persones que quan jo era petita havien desaparegut de la vida pública ara tornen a tenir presència. També recuperen les seves terres. Evidentment, no tindran tot el continent, això segur. Però és un futur que ningú hagués pogut imaginar fa cinquanta anys.

—Ara que expliqueu això, ací, al CCCB, fa poc que s’ha acabat una exposició sobre les Amazònies, que volia recuperar els relats o cosmovisions d’aquests pobles originaris. Creieu que som en un moment de tornar a interessar-nos per aquestes maneres de veure el món?
—Totalment. Una de les grans influències transformadores de la vida són les visions d’aquests nadius americans que jo vaig descobrir a final dels anys vuitanta. Per exemple, en molta de la mitologia a l’Amèrica del Nord, el món no era mai perfecte ni obra de la gràcia. El món era una improvisació creativa i no hi ha cap motiu perquè aquesta improvisació creativa no pugui continuar. És com en el jazz lliure, que de vegades hi ha una cosa que no encaixa, però llavors s’aprofita per seguir aquell camí que ha sorgit espontàniament. Aquesta idea t’allibera del pecat original o de l’error primigeni. D’aquella idea fatal que quan hi ha un trencament ja no pots anar enrere. Fins i tot les persones que no creuen en el cristianisme també diuen que ens hauríem d’alliberar d’aquesta cultura de l’error primigeni. Crec que com més va més prenem aquestes idees indígenes i deixem de banda les idees mecanicistes que ens fan pensar que ho podem controlar tot.

—Tot això que penseu és fruit de la reflexió, però també del vostre optimisme o alegria latent?
—No sempre he estat així, ja t’ho dic. Vaig tenir una infantesa difícil i violenta. Però hi ha una cançó de gòspel molt maca que diu “no deixaré que ningú em robi l’alegria”. Bona part de la meva actitud ve de les coses que he observat, de les coses de què he estat testimoni, que m’han conformat. Coses que la gent pensava que seria impossible que passessin. La caiguda dels governs de l’est i la caiguda del mur de Berlín l’any 1989 i la fi de l’URSS. L’aixecament zapatista. L’ampliació dels drets socials per a les persones i l’ampliació de la comprensió de la natura. Els canvis per a les dones i les seves vides. Molts canvis socials tenen a veure amb com expliques el relat i com planteges les possibilitats. S’han de superar les sensacions d’impotència i de derrota. No sé per què tanta gent està compromesa a explicar relats d’impotència i derrota. Jo vaig decidir que explicaria l’altre relat, el de les possibilitats.

—Al llibre parleu com les tietes –les dones que no tenen fills i donen suport a unes altres dones que sí que en tenen– són persones subversives que no formen part de la família nuclear. Com percebeu aquestes figures tan poc incloses en els relats?
—La qüestió és que normalment expliquem la realitat d’una manera més senzilla de la que és. La mare, el pare i els nens. Les tietes trenquen aquest relat. Són sovint una part molt important de la família, com a suport a la criança o senzillament essent figures subversives que no s’han volgut casar. Deixant que l’infant tingui una visió més enllà de la visió dels pares. Les tietes són l’antítesi del patriarcat. Normalment, les dones expliquem històries en què sembla que tan sols et preocupis pels fills biològics i pels programes de criança. Però les connexions poden ser més àmplies i complexes. Això té a veure amb les conseqüències indirectes que m’agrada descriure. Hi ha moltes persones que tenen influència en la criança. Els avis, els cosins, les veïnes. L’impacte moltes vegades va en molts sentits que són imprevisibles a priori. Crec en una cartografia àmplia de les cures.

—Quins detalls heu observat aquests dies a Barcelona que creieu que són símptoma de canvis més grans?
—He observat coses que no han canviat. Visc a San Francisco i en aquest llibre parlo dels cotxes sense conductors. La tragèdia de viure en una ciutat que en un moment donat va ser font d’alliberació i de creativitat. De poesia experimental o alliberament gai. Saps que la primera organització ambiental es va fundar a San Francisco l’any 1892? M’agrada ser en una ciutat on senzillament pots cridar un taxi, que pots tenir un contacte humà amb els taxis. Ara, a San Francisco, l’única manera que pots aconseguir un taxi és mitjançant el telèfon, contractar un Uber o un cotxe sense conductor. Crec que allà s’han trencat moltes relacions esporàdiques. Tot és més controlat. A més, tot el que fas al telèfon et rastreja i esdevens part d’aquesta tecnologia de seguiment que ens fan. Per tant, aquí, a Barcelona, m’han agradat molt els taxis.

—He estat al Marroc fa poc temps i m’ha sorprès la vitalitat de les places. Encara hi parlen i els nens juguen al carrer. Aquí, a les grans ciutats, saludar pel carrer és estrany.
—San Francisco és molt pitjor que Barcelona, ja t’ho dic. Però m’interessa això que dius perquè molta gent et diria que San Francisco és molt ric i el Marroc és molt pobre. Així i tot, tu parles d’un vessant indirecte que m’interessa. Com es pot ser ric d’un punt de vista materialista i molt pobre d’un punt de vista social i relacional?

—D’aquest punt de vista, potser hem de ser pessimistes?
—No, al contrari. En aquest cas, necessitem un relat que expliqui la riquesa que no poden comprar els diners. Hem de donar valor a unes històries millors i explicar molt bé tot allò que hem abandonat a causa de la tecnologia. Si ets una nena de catorze anys que no té Instagram segurament et castigaran per la teva originalitat. Els relats més comuns gratifiquen qui és dins la conformitat.