Sarah Jaffe: “És igual si el cap et tracta bé o si t’agrada la feina, ens exploten a tots”

Sarah Jaffe (Norwood, Massachusetts, 1980) ha treballat en mitjans com The New York Times, The Guardian i The Nation, però també ha estat cambrera i mecànica de bicicletes, i ha servit gelats, entre moltes professions més. Actualment, és periodista i escriptora, una tasca que diu que faria tot i que no hagués de treballar per pagar les factures.

Ha publicat unes quantes obres, entre les quals hi ha La feina no t’estimarà (Ara Llibres/Capitan Swing), traduïda a set llengües. Un llibre que, com deia el periodista David Dayen, a més de reflexionar, et fa reaccionar. Tenim una relació sana amb la feina? On resta la nostra vocació? Jaffe arriba a la conclusió que l’única via per a ser més forts davant la voluntat d’explotació del sistema capitalista és el sindicalisme. Així ho corroboren els testimonis recollits al llibre: “En el sindicalisme ha trobat la dignitat que buscava en la feina.” Jaffe ens rep a l’Hotel Regina de Barcelona, ara que ha vingut a passar uns quants dies a la capital catalana.

—Fa gairebé cinc anys que vau escriure La feina no t’estimarà. Ho continueu creient?
—De fet, l’esborrany del llibre el vaig acabar d’escriure el febrer del 2020. I no crec que hagués tingut l’èxit que ha tingut si no hagués sortit en aquell moment. Perquè quan va publicar-se en anglès –als EUA i al Regne Unit alhora– el gener del 2021, tothom ja odiava la seva feina. Gent que potser abans l’acceptava, ara ja no. I vaig fer moltes entrevistes amb treballadors durant els diferents confinaments, perquè de sobte tot havia canviat. Una noia que treballava a Sephora, em deia: “No vull morir per un pintallavis.” I d’aleshores ençà hem vist onades successives de coses. Per exemple, la Gran Dimissió, aquell fenomen en què tothom de sobte deixava la feina, o el moviment a la Xina del Lying Flat. A l’estat espanyol mateix, esperem que aconseguiu d’aprovar la reducció de la jornada laboral. Però a la majoria de llocs, no ha canviat res. I per això la gent està cada vegada més enrabiada. Veiem conseqüències polítiques de tota mena perquè la situació no millora per a la gent.

—La pandèmia realment ens ha fet canviar la manera d’entendre la feina?
—Crec que sí que ha fet canviar la mentalitat de molta gent. Passa que no aconseguim la política que voldríem. Però el que volen els rics sí que passa. I els rics no volen pagar salaris més alts, ni que treballem menys hores. Volen que tornem a l’oficina. I això és el que veiem. Vaig parlar amb Yolanda Díaz i amb alguns investigadors que estudien la setmana laboral de quatre dies o la reducció de jornada. I deien: “És un pas minúscul, tan sols un parell d’hores.” Perquè molta gent a Espanya ja treballa menys de 37,5 hores. I, tanmateix, mireu com s’hi oposa el món empresarial! S’hi oposen més que quan es va parlar d’augmentar els salaris. Què vol dir, això? Doncs que és una qüestió de control.

—Dieu que la feina no ens estima i no ens estimarà mai, però ens entossudim a estimar-la. És una mena de relació tòxica?
—Sí! És com una parella dolenta. Jo abans treballava en un restaurant. Ho odiava, no ho feia bé. Ara prefereixo estar asseguda a casa tot el dia, darrere un ordinador, i de tant en tant sortir i parlar amb la gent. Però el desafiament és recordar que, fins i tot quan fas alguna cosa que per tu és divertida, continua essent feina. Pots tenir la millor feina del món, fins i tot tenir un cap genial… la meva primera cap en el periodisme era genial. Va ser una veritable mentora. Però es va quedar sense finançament i ens va haver d’acomiadar a tots. Encara que vulguis fer-ho bé amb la gent, hi ha tanta pressió, tantes coses a sobre teu, que fan que sigui impossible pagar-te el que voldrien. Per tant, els problemes són sistèmics, no individuals. I aquesta és la conclusió que intentava de transmetre amb el llibre: que tan sols els podrem resoldre a escala política o col·lectiva.

—…
—Quan treballes sota l’amenaça constant de ser acomiadat, t’has d’autoconvèncer: “Vull aquesta feina, vull aquesta feina.” I això passa fins i tot en feines que no se suposa que estimis. Com ara treballar en una fàbrica. Molta gent no ho estima, però et dirà: “Es paga bé.” Com que la gent ha hagut de lluitar per mantenir una feina que es paga bé, ara tenim aquesta idea estranya que a tothom li agrada treballar en una fàbrica o ser miner.

—Llavors, insinueu que la vocació no existeix?
—La qüestió és que és impossible saber què triaríem realment en condicions de llibertat real. Perquè igualment hem de pagar el lloguer, oi? Jo he de pagar les factures. No tinc una xarxa de seguretat: no tinc parella, no tinc diners de la família. De manera que he de treballar. Per tant, ja que he de fer-ho, faig una cosa amb què em sento bé. Però si tingués tota la llibertat del món… seria molt diferent. M’agrada això que faig, però també hi estic compromesa políticament.

—Us demano allò que soleu demanar als vostres entrevistats: a què us dedicaríeu si no haguéssiu de treballar?
—Probablement, continuaria escrivint, creant coses. Però no hauria de fer-ho amb una data límit. I no hauria de preocupar-me de trobar algú que em pagués per fer-ho. I potser escriuria una novel·la, o poemes. Joshua Clover, que va escriure un llibre increïble que es diu Riot. Strike. Riot: The New Era of Uprisings, té tota una teoria sobre l’ensorrament del treball industrial, que ha estat la base de tres propostes de llibre meves. I també és poeta! Ell deia: “Crec que sortir al carrer i canviar el món és el que canvia el món. Jo estimo la poesia, crec que tothom hauria de tenir temps per a escriure’n. Però no crec que això sigui la transformació.” I jo hi estic d’acord. Però també crec que és una cosa que hauríem de poder fer. Vull viure en un món on tots tinguem temps per a escriure poesia. Tot i que facis feina vocacional, el sistema en si és una trampa.

—On acaba la feina i comença l’explotació?
—Et puc donar una resposta molt marxista. L’explotació comença quan produeixes més d’allò pel qual et paguen. És una resposta una mica pedant, però és certa. Si ens paguessin el que realment val la nostra feina, ningú per sobre nostre no podria guanyar més que nosaltres, i el nostre cap no podria obtenir cap benefici. El llibre vol insistir en això, perquè és igual si el cap et tracta bé o si t’agrada la feina. Ens exploten a tots perquè aquest sistema funciona així.

—De tota manera, sovint el nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos. Fem hores extres, sacrifiquem molta part de les nostres vides en favor de la feina per conservar un cert estatus social o sentir-nos valorats.
—Sí, però no. Vull dir, és molt difícil posar-te tu sol el límit. L’altre dia em van demanar de sortir a la televisió a les 23.30. Vaig pensar que era molt tard, però que no podia dir que no. En una part del llibre, parlo amb un programador de videojocs, que em deia: “Si començo a plegar cada dia a les 17.00, mentre la resta es queda fins a les 21.00, tothom em mira com si fos boig.” No pots fer-ho tu sol. Perquè, tard o d’hora, el teu cap et dirà: “Per què fas el dropo?” Si tothom a la redacció surt a les cinc, costa d’acomiadar-vos a tots. Però si només tu decideixes que plegues a les cinc, és molt fàcil que t’acomiadin. Ara, si vas més enllà del que toca, això esdevé la nova normalitat. Com aquell dia que t’hi estàs fins a les deu de la nit per acabar un reportatge. La pròxima vegada que et demanin que et quedis i tu diguis que ja tens plans, et diran que l’altra vegada et vas quedar. És molt difícil de recular després d’haver fet voluntàriament aquest esforç extra.

—Què vol dir “treballar per esperança”?
—És tot allò que fas amb l’esperança que et contractin. Jo, per exemple, escrivia gratuïtament per a revistes locals petites i webs, amb l’esperança que allò em portés una feina de debò. Vaig fer una beca no remunerada i després una beca molt mal pagada. Hauria pogut escriure de franc per sempre i la gent m’hauria dit: “Genial, continua escrivint gratis.” Tornem a allò de “fes-ho per visibilitat”. Encara rebo cartes dient: “Malauradament, no et podem pagar.” I jo dic: “Malauradament, no puc treballar.” No vull sonar creguda, però el meu llibre ha estat traduït a set llengües. No necessito visibilitat. Necessito diners!

—És cert que la gent jove ja no vol treballar?
—No em crec que no hi hagi ningú que vulgui treballar. Potser és que ningú vol treballar per un salari mínim en un McDonald’s. Per què no proveu d’oferir un augment i a veure si de debò ningú vol treballar? El meu amic Joshua Clover –perdona que el mencioni tant, el tinc molt present perquè es va morir la setmana passada– deia que ja no som una nació de pastanagues, sinó una nació de bastons. En compte de dir que ens pagaran quinze dòlars l’hora en lloc de deu, sembla que hagin oblidat com funciona la llei de l’oferta i la demanda. Ho veiem en alguns estats, com Alabama i Florida, que augmenten la quantitat d’hores que els joves poden treballar, perquè com que no aconsegueixen que els adults treballin sense diners, esperen que els adolescents treballin més hores.

—Uns quants empresaris diuen que com més va costa més de trobar gent disposada a treballar els caps de setmana, o en horaris de tardes o nits. Quina seria la solució?
—La taxa de desocupació encara és alta, de manera que em costa de creure. Els empresaris sempre diuen moltes coses, però sovint les dades en diuen unes altres. Fins i tot quan la desocupació és baixa, hi ha subocupació: gent que no té prou hores o gent amb títol universitari treballant en Starbucks. Per això em costa de creure que els empresaris no trobin gent. Perquè literalment hi ha graduats servint cafès.

—Però com més va més gent es planta i diu que no vol treballar en certes condicions.
—En part, potser sí. M’agradaria pensar que tothom ha decidit que ja en té prou. Veiem que torna la demanda de jornades més curtes, cosa que és fantàstica. Totes les marxes del Dia del Treballador ho demostren. Ho trobo meravellós. És un senyal que aquest sistema potser comença a esquerdar-se. Però també passa que quan els empresaris es queixen que “ningú vol treballar”, el que fan en realitat és pressionar el govern: “No escurceu la jornada, no feu això, no feu allò.”

—Però a vegades sí que cal que algú treballi de nit. En un hospital, per exemple. O fent de periodista.
—Cada vegada que surt elegit Trump, treballo més hores. Ja m’ha passat dues vegades. Però la qüestió és com parlem de tot això. Les infermeres parlen de “nivells segurs de personal”. Volen menys pacients per infermera. Perquè si tens menys gent, pots fer torns més curts, tens menys estrès, i ofereixes més atenció als pacients. Els mestres quan parlen de la mida de les aules diuen això mateix. Una de les protestes recents entre treballadors del sector serveis és pels clopenings. És quan tanques el local a mitjanit i l’endemà t’hi has de presentar a les sis del matí. Està molt bé que la cafeteria obri fins tard, però no pots fer això a la gent. Si dius que vols que estigui obert fins mitjanit, perfecte. Però deixa dormir la persona que hi treballa. Hi ha maneres de fer les coses que no siguin miserables.

—Els joves, que aspiren a tenir feines en què els explotin menys, són un gruix important de votants dels discursos d’extrema dreta de Trump, que promou les elits econòmiques. Com s’explica, això?
—[Pensa.] Cal dir que, en general, la base de l’extrema dreta no és majoritàriament jove. Però a Europa sí que creix. I especialment entre els nois. De fet, el meu pròxim llibre va sobre això. És interessant, perquè els avantatges de ser home en aquesta economia es van esvaint. I Trump promet recuperar el que jo anomeno “feines d’home per a homes”. Quina va ser la seva primera ordre executiva? El gènere biològic: “Els homes són homes i les dones són dones.” Però no promet de recuperar les feines dels anys quaranta, quan algú sense títol podia entrar en una fàbrica i guanyar trenta dòlars l’hora. El que promet és restaurar per la força els rols de gènere, perquè els homes tornin a sentir-se homes, sense preguntar-se què era allò que feia que aquelles feines, aquelles vides, aquells matrimonis, els fessin sentir homes. I sobre les tradwives (esposes tradicionals), la pregunta és: què tenen de seductor aquests rols per a algunes dones? L’autora d’un llibre fascinant sobre el moviment antiavortament als EUA, i en particular de les mestresses de casa que hi participaven, deia que les dones que hi estaven en contra era perquè pensaven que això feia perdre valor al seu paper a casa, i aquell paper era millor que haver de sortir a buscar una feina de merda. Aquestes dones no s’equivocaven quan deien que potser era millor casar-se amb un home ric i quedar-se a casa fent galetes que haver de fregir hamburgueses. No és una mala anàlisi. El problema és que no hi ha tants homes rics per a repartir. I que, sincerament, no m’agraden els homes rics! [Riem.]

—Al llibre hi ha diversos testimonis que treballen en professions tan dispars com la de professor, cangur, artista, programador de videojocs o jugador d’hoquei. Sembla que digueu que, a tots, allò que els salva dels mals del capitalisme és el sindicalisme. És un remei màgic per a curar tots els mals?
—No, no ho crec! Hi ha unes quantes coses que millorarien la majoria de feines: jornades més curtes, salaris més alts, lloguers més baixos, menys control dels nostres caps… Una de les raons per les quals m’agrada ser periodista i autònoma és perquè em marco els meus horaris. Si vull passar el dilluns llegint poesia i plorant, ho faig. Arribarà un moment que hauré de complir un termini, però fins llavors… Però si no hi ha una transformació política, si no s’augmenta el salari mínim a tot el país, si no s’escurça la jornada laboral a escala estatal… Aleshores, dins la feina, la millor manera de canviar les coses és col·lectivament. Perquè pensar que tu sola podràs fer-ho és il·lusori.

—Treballar és una cosa que no podem deixar de fer. Per tant, com podem tenir una relació més sana amb la nostra feina?
—Crec que el primer que cal fer és parlar amb més gent i dir: “Ei, a tu també et passa?” Perquè el primer que penses és: “Tan sols em passa a mi.” Però quan t’adones que tothom al teu voltant també lluita, entens que els problemes són polítics, no personals. També és el primer pas per a formar un sindicat. Per tant, la primera cosa que diria a tothom és: parleu. Parleu amb els companys, amb els amics. I si organitzeu alguna cosa, no feu servir el correu de la feina! El millor remei per a aquesta relació tòxica amb la feina són les altres relacions que sí que valen la pena.

—Una darrera pregunta sobre la intel·ligència artificial. Sembla una amenaça, però també pot ser una oportunitat per a fer-nos treballar menys?
—La pregunta real és: qui controla la tecnologia? L’exemple que faig servir de fa temps és el de la vaga dels guionistes de Hollywood. Una de les seves grans demandes tenia a veure amb la IA, just després de l’aparició de ChatGPT. Deien: “Volem poder decidir si la fem servir. Que no ens la puguin imposar.” Deixant de banda la crisi climàtica –que no hauríem de deixar de banda–, la qüestió és qui la controla. Per què ChatGPT és la nova gran cosa? Perquè pensen que poden substituir-nos. A tu i a mi. I segur que pensen que poden substituir programadors informàtics. Una gran ironia. Per això és útil com a amenaça. En compte de dir: “Hi ha dues-centes persones que volen la teva feina de periodista”, ara et diuen: “Farem servir el ChatGPT.”

—Però com podem fer-ho servir per ajudar-nos?
—Crec que la qüestió no és tant com la fem servir, sinó com organitzem el poder al seu voltant. No tenim els dispositius que volem, ni les eines que volem. Tenim el que Apple, Google i Zuckerberg han decidit que dóna beneficis. I recordem que Zuckerberg va començar com un cretí a Harvard que va fer una aplicació per a valorar com eren de guapes les seves companyes. Això era Facebook. No ho oblidem mai. Aquesta gent són l’enemic.