02.01.2025 - 21:40
Quan els ciutadans voten per tenir un govern, amb el seu vot decideixen que aquest govern tinga unes característiques determinades. Això passa en totes les eleccions democràtiques del món.
Ningú no vota un president, un batlle o uns diputats perquè apliquen de manera mecànica un pressupost, i encara menys perquè es limiten a fer de gestors. Els votes perquè tenen unes idees que a tu et semblen interessants o millors que no les dels altres i que vols que les apliquen en la gestió del dia a dia.
La política es fa sobretot amb els pressuposts: dediques més diners a això que a allò, prioritzes aquest aspecte sobre aquell altre, poses l’èmfasi en tal projecte i no en tal altre. Sense pressupost no hi ha política. Sense poder de decisió no hi ha govern. Els ciutadans votem un govern perquè, amb el pressupost, millore la nostra vida en la línia que creguem oportuna.
En qualsevol país democràtic del món, en qualsevol, aquesta és la regla d’or de la política. Els valors, les idees, els projectes, es reflecteixen en el pressupost. Un pressupost és un esborrany del futur pel qual vas votar i llegir-lo és desxifrar la veritat, o la mentida, d’un projecte polític. Sense pressupost, simplement, no hi ha política.
Per això em resulta tan alarmant la tendència que s’ha imposat aquests darrers anys de fer política sense tenir pressupost. Ahir Ot Bou ens explicava en aquest diari una realitat insòlita: cap govern dels Països Catalans no comença l’any amb un pressupost aprovat. I sols Andorra sembla que aconseguirà de tenir-ne. Catalunya, el País Valencià i les Illes van pel camí de prorrogar els comptes i prou. La cosa és encara més greu perquè els dos estats que executen sobre el nostre territori tampoc no podran aprovar cap pressupost –cosa que en el cas de l’estat francès és realment excepcional, perquè la recaragolada arquitectura institucional de la Cinquena República té aquesta missió concreta, que l’estat no es trobe mai sense pressupost.
Fa temps que vivim una degradació constatable de la política. I per a mi n’és una mostra particularment notable aquesta aparent tranquil·litat amb què els governs decideixen de continuar governant malgrat no tenir pressupost, la tranquil·litat amb què renuncien a negociar tant com calga per aconseguir-lo o a convocar noves eleccions que puguen portar al govern una majoria sòlida capaç d’enllestir-ne un.
Al capdavall, governar sense pressupost i conformar-s’hi –i encara més intentar de presentar-ho com una virtut– és un menysteniment clar al parlament, una inversió, per tant, del principi democràtic bàsic que estableix que és el legislatiu i no pas l’executiu el cor del sistema.
Governar, explícitament i com si no passàs res, sense el suport d’una majoria parlamentària, a la llarga sempre debilita la legitimació democràtica. I amb això, com és ben visible a tot arreu, val més que no hi juguem, en aquest moment.
