Soraya Garcia: “No m’han donat cap explicació d’on ix tota aquella aigua, que a les deu del vespre es va endur la meua parella”

Avui fa set mesos que a Soraya Garcia, de València, se li va capgirar la vida. Sergio Navarro, de quaranta-nou anys, la seua parella d’ençà de feia set anys, va ser una de les darreres víctimes de la gota freda. Tornava de Madrid, conduïa un camió de quaranta tones i va morir passades les deu del vespre del 29 d’octubre de 2024. Durant tot aquest temps, Soraya Garcia ha anat a les manifestacions per demanar la dimissió de Carlos Mazón, ha tingut contacte amb familiars de més víctimes i amb afectats i ha intentat de refer la seua vida, però és la primera volta que explica els fets en una entrevista. Vol que tothom sàpiga que, més enllà dels pobles de la zona zero i més enllà de les vuit del vespre, també hi ha víctimes de la gota freda. Entre ells, Sergio Navarro, apassionat dels cotxes, de la carretera i de la muntanya.

A l’entrevista, Garcia explica com és ara la seua vida, que encara no ha pogut tornar a treballar en un supermercat Consum, que li costa que li reconeguen que era la parella de Navarro, perquè no tenen papers. I expressa un desig: veure entrar Carlos Mazón a la presó. Justament, fem l’entrevista el divendres 23 de maig, just unes hores abans que el president de la Generalitat truque a les associacions de víctimes.

En alguns moments, David, el fill de Soraya Garcia, s’afegeix a la conversa per precisar detalls del lloc on Sergio Navarro va tenir l’accident, i mostra fotografies del lloc. En alguns moments, els és molt complicat de contenir el plor.

— Com us trobeu?
—La paraula és “destrossada”. No aconseguesc de tirar endavant, és molt difícil d’assimilar tota aquesta situació. No és una malaltia en què l’hages pogut cuidar, o te n’hages pogut fer una idea. El vaig perdre per a sempre en qüestió de tres minuts. La veritat és que és molt complicat.

—Què va passar, el 29 d’octubre?
—Sergio era camioner i tornava de Madrid. Al migdia, hi parle i em diu que té ganes d’arribar a casa, però que passat Conca, a l’Estrella, s’aturarà a dinar. Jo li dic que entraré abans a treballar, perquè una amiga m’ha enviat missatges dient-me que plouria molt i que no sortira. Jo li dic, “home, ara dic al meu cap que em quede en casa perquè plourà molt”. Però vaig avançar l’entrada pensant que, si havia de ploure, ja m’agafara en el supermercat. En arribar, una companya de Montserrat em va dir que li havia caigut el mur de sa casa, que hi havia inundacions.

—Finalment, a la ciutat de València no va ploure.
—No, no va arribar a ploure, però el cel estava totalment negre. Es va fer de nit. Vaig oferir les claus de casa a una companya que havia d’anar-se’n a Montserrat. Ella em va dir que no, que no, que podria arribar. Però cap a les quatre i mitja, vam perdre el contacte amb ella. No la localitzàvem. I en un segon que ens agafa el telèfon ens diu, “no veig res, no veig res, això està tot negat”, i es va tallar. Jo vaig tornar a parlar amb Sergio i em va dir que baixava de Bunyol. Li vaig dir que anara amb compte, que plouria molt. Jo pensava en el Portet de Bunyol, en un camió que carregava quaranta tones, i li vaig dir que no anara gaire de pressa. Ell em va dir que l’únic que volia era arribar a casa, que estava fart de les retencions, i que no em preocupara. Vam treballar sense saber ben bé què passava, però pendents de la meua companya, a qui no podíem localitzar. Estàvem preocupades. Una altra companya, que tenia els fills a Paiporta, va rebre un missatge que deia que s’estaven ofegant. Ens van arribar els vídeos del pont. Vam començar a posar-nos nerviosos. Ens vam asseure i ens vam preguntar què passava.

—Quina hora era?
—Prop de les set i mitja. Em vaig posar nerviosa. A les nou menys quart, Sergio m’envia un missatge i em diu, “m’han tornat a aturar a Xiva”, i va posar emoticones d’enfadat. Al Consum vam tancar a les nou i mitja, i van dir als meus companys de Torrent, de Montserrat, que no podien anar-se’n a casa, que estava tot negat, que no hi havia accés. Tots estàvem en xoc. Vaig dir a les meues companyes d’anar a casa meua. Em va sonar el telèfon i era el meu fill, que volia saber qui em portaria a casa, que em venia a buscar amb el cotxe perquè feia molt de vent. Em va dir que a Mislata havien caigut alguns arbres. A les deu, en eixir, vaig cridar a Sergio i no m’agafava el telèfon. Li vaig tornar a telefonar i res. Vam arribar a casa i a les deu i catorze, exactament, li vaig enviar un missatge i li vaig dir, per favor, digues-me alguna cosa, que estic preocupada. Llavors ell em va contestar: “Sóc a Ventamina, direcció Madrid, en la via de servei, crida al 112 i comunica-ho.” Em vaig quedar parada i vaig pensar que em feia broma, amb això del 112.

—…
—Vaig pensar que era a Xiva, a la carretera, amb tots els camioners, i que estava de mala llet perquè no podia tornar a casa… Ell era molt de la broma i vaig pensar que, per pesada, m’havia dit allò del 112. Però encara em va quedar el dubte. El vaig tornar a cridar i no me l’agafava. Al WhatsApp em sortia que l’última connexió era de les 22.19. I mai més no en vaig saber res. Em vaig quedar tota la nit un poc nerviosa. Les meues companyes em van dir que em relaxara, que segur que estava aturat en algun lloc, que es devia haver quedat sense cobertura… L’endemà, les meues companyes se n’anaren a treballar. I la meua cap em va dir que m’esperara, que hi anara de vesprada, perquè potser algú no podia accedir al treball. Però a les onze em va cridar per dir-me que estàvem com en la pandèmia, que la gent estava arrasant el supermercat, que no donaven l’abast, que si hi podia anar cap a la una. I jo li vaig dir que podia anar-hi de seguida. Em va preguntar si sabia res de Sergio i li vaig dir que no, i que anava a treballar, però amb el mòbil damunt.

—Insistíeu a trucar-li?
—Sí. I res de res. A la una, el meu fill em va trucar per preguntar-me si en sabia res. Jo li vaig dir que estava a punt de cridar a l’empresa i, finalment, ho va fer ell. A les dues [plora] va entrar el meu fill al magatzem i em va dir, marxem, que no el localitzen. Em va ensenyar el punt exacte d’on era el GPS del camió i, quan ho vaig, veure vaig dir, no pot ser.

—On era el camió?
—A uns quants metres de la zona de Ventamina.

—L’aigua l’havia arrossegat?
—La meua queixa és que encara no sé què va passar. Ens van dir on era el camió i amb el meu fill i la meua nora vam començar a trucar a ajuntaments, crec que van telefonar fins al metge del poble, a farmàcies, a veterinaris, per si algú ens en podia dir res. No funcionava cap telèfon. Era desesperant. Deien que hi havia una llista amb els camioners que havien desviat cap al Rebollar. Segur que és allí, no et preocupes, em deien. I jo deia que tot el món que era allí, els seus companys sabien que eren allí, i jo no en sabia res. Després, vam trucar al telèfon que eixia per televisió per a la gent desapareguda. Mentida! El telèfon no funcionava, et deien que no existia eixe número. No funcionava el 112 i aquell telèfon tampoc. La desesperació era absoluta. Vam començar a cridar a la Guàrdia Civil, a posar la seua foto a internet per si algú l’havia vist… No sé amb qui van aconseguir de parlar. Potser amb algun policia, no ho sé. L’endemà, el meu fill va anar a posar una denúncia per desaparició i la Guàrdia Civil ens va dir que no podíem fer res. Per sort, tenim una amiga que té un cosí policia local. Van posar un cotxe a la nostra disposició i amb un company van anar a cercar-lo amb el meu fill, amics, familiars… El meu fill no em va deixar anar-hi.

—Com va ser, la troballa del camió?
—Tot allò era devastador. Uns veïns ens van dir que l’havien vist aturat i que, de sobte, va caure un tsunami. Eren les deu i quart del vespre. La meua insistència és que totes les cronologies ixen dels pobles afectats i diuen que a les vuit fou la darrera riuada i que tot estava inundat. I no és així. Això va ser a les deu i quart del vespre. Li va caure un tsunami de fang, aigua, no saben la quantitat de litres…

—Ell estava tot sol?
—Estava tot sol, no hi havia més gent.

—Com és que estava tot sol?
—Aquesta és la meua pregunta. Encara no ho sé. Ell coneixia molt bé les carreteres. Insistia que volia arribar a casa. Imagine que va agafar el desviament, però el que no ens podem explicar és com va arribar allí. Si a les nou menys quart em deia que era amb la Guàrdia Civil a Xiva, se suposava que la Guàrdia Civil els desplaçava cap al Rebollar i controlava els camions. Qui el va deixar passar? Com va fer la volta i es va clavar allà? No sabem si algú el va deixar passar o algú el va veure, perquè no era un cotxe xicotet, o una moto, que podia dir, ara no em veuen i passe, era un tràiler de quaranta tones.

—Amb qui més va parlar ell, en aquell moment?
—Ell treballava per a una empresa en el port, i l’empresa tampoc no ens va dir res. Va haver de cridar-hi el meu fill per saber coses, i es veu que quan no m’agafava el telèfon a mi estava parlant amb ells. Van dir al meu fill que els deia que se li havia aturat el camió, que era de nit, que no veia res, que no hi havia llums, “hòstia, que tinc el camió ple d’aigua”, els deia. Van perdre la connexió amb ell a les 22.19, i la defunció la marca a les 22.18.

—El van trobar dins el camió?
—Fora. A cinc quilòmetres, aproximadament. Els veïns diuen que va caure com un tsunami que va engolir el camió.
—David: Un veí de la zona diu que va notar el tsunami a les parets i els mobles de casa seua, que tot va quedar fet pols. Ens va dir que s’ho va engolir tot, el camió i tot, i ell va aparèixer a cinc quilòmetres. Va haver-hi confusions en el rescat. Primer ens deien que havia aparegut, i era un suèter. Alguns rescatadors ens deien que sí que l’havien trobat i parlaven d’una altra persona…

—Van tardar prou a localitzar el cos.
—Una setmana després de la riuada, vaig dir a David que necessitava anar-hi, que l’havia de cercar. Em va dir que ja havien aixecat el camió i que ja sabíem que el cos no era davall. M’hi van portar i em vaig asseure a la cabina del camió, desesperada. No podia entendre com s’havia pogut clavar en aquell lloc. Però em deien que el terreny no era així, que era una via de servei, que hi havia una carretera, però jo era enmig d’un barranc.
—David: A Ventamina hi ha una recta i un revolt, i ell es va quedar en el revolt, es va esfondrar la carretera, s’hi va fer un riu i el camió va quedar enganxat amb uns troncs enormes. Per traure’ls, van venir dues màquines de la cimentera de Bunyol i es van trencar. Davall el pont de la A-3. Estava enfonsat. Els veïns veien com feia llums, però no podien fer res perquè estaven a l’altra banda.

—Per què vau pujar al camió?
—Recorde mirar a totes bandes, desesperada, i dir al meu fill que probablement havia pujat per la muntanya. Ell era molt de la muntanya. Les pujava com si res. Sempre ha sigut una persona que s’ha dedicat als 4×4, li agradava la carretera, el motor, els cotxes… I jo deia, ell sap reaccionar, sap on s’ha de clavar. Està acostumat a clavar-se en zones amb fang. Ha d’haver eixit per algun lloc. I el meu fill em deia que no, que no. Quan érem allà, va venir un guàrdia civil i ens va dir que hi havia un veí passejant amb un gos i que el gos havia trobat un cos i hi havia la possibilitat que fos ell. I ho era. Sergio era molt grandot, grasset. Tenia una marca en el cap, era molt característic. El tercer dia, amb l’ADN, m’ho van confirmar.

—Heu dit que Sergio treballava en una empresa del port de València. Com us ha tractat?
—Transportes Celis. A mi, personalment, molt malament. Jo no era casada ni érem parella de fet. Van venir al soterrar, em van donar el condol i em van dir, no et preocupes, ja parlarem. No he sabut res més d’ells. Jo continue dient que, si perderen el contacte a les deu del vespre, immediatament m’haurien d’haver telefonat a mi. I si no, a primera hora del matí, quan tenien localitzat el camió i a ell no el localitzaren. Però en cap moment es posaren en contacte amb mi. Som nosaltres, que vam haver de cridar a l’empresa i preguntar on era. Després digueren que enviarien una companya a veure si el veia. Una companya?

—Aquesta és la primera entrevista que feu. Com han estat aquests mesos d’absència?
—[Plora]. Horrorós. No te’n fas una idea. Tinc malsons en què és viu, o que no l’he soterrat a ell, perquè no el vam poder veure, en la situació en què estava. Sempre et queda el dubte. Somnie que és viu i que apareix per la muntanya. En qualsevol moment penses que tornarà, que sonarà el telèfon.

—Ara us heu decidit a contar-ho, per què?
—Perquè vull que es faça justícia. Tot això s’hauria pogut evitar. Ho pensem tots. Si els responsables haguessen estat en el seu lloc i s’hagués actuat com tocava, s’hauria pogut evitar. La meua parella venia de treballar. Ningú no el va alertar. Hi ha una empresa que té camioners en la carretera i se suposa que ha d’informar de la situació i seguir la seua ruta. I més, en un cas així. Vull que es faça justícia. A la televisió únicament es parla dels pobles afectats, que ha estat horrorós, però no pares de sentir que les morts van ser fins a les vuit, que la darrera riuada va ser a les vuit. Però, què va passar a les deu i quart? Em gite al vespre i el meu cap va sol. Què ha passat? D’on ix eixa aigua? Dalt hi ha l’embassament de Loriguilla, el de Buseo, que tenia uns trencaments impressionants. No sabem si l’aigua venia d’allí, si va haver-hi una altra riuada. No t’informa ningú.

—…
—S’han basat en el fet que el van trobar fora del camió, ofegat com tots… Però quan hi ha un accident de trànsit, la Guàrdia Civil estudia com ha sigut, on s’ha fet la frenada… Hi ha una explicació. Jo encara no sé si es va enfonsar la carretera, si se’l va engolir una onada. És inexplicable d’on ix aquella aigua. A les nou del vespre, un amic el crida i li diu, “alerta, Sergio, que diuen que cau molta aigua per allí”. I ell li va respondre, “tu creus que s’endurà quaranta tones?”… I se les va endur.

—Sou membre d’una associació de víctimes, coneixeu algú que estiga en el vostre mateix cas, alguna persona que també va faltar tant tard?
—Em va cridar l’atenció aquella xica que el seu fill i el seu marit es van morir perquè els va caure una paret de casa seua al damunt. Un dia vaig parlar amb ella i em va dir que havia sigut al voltant de les onze del vespre, o les onze i mitja… Em va cridar l’atenció perquè jo pensava que Sergio havia sigut l’últim. Va ser a Sot de Xera. Recorde que estiguérem parlant sobre l’embassament de Buseo i teníem dubtes si el trencament de la presa havia produït la riuada o el fet que l’obriren… Tinc tants dubtes!

—El president de la Generalitat diu que rep les víctimes. [L’entrevista és feta abans de les trucades de Mazón].
—Això és mentida. Ha comentat que les rep discretament. Deu ser molt discretament, perquè no se n’ha assabentat ningú. Continua mentint, continua rient-se de les víctimes. És un punt psicòpata. És denigrant. Se’n riu, de nosaltres. És tot mentida. En cap moment s’ha posat en contacte amb les víctimes. L’única que ha utilitzat per a justificar eixes entrevistes amb els familiars va ser la que va tenir ell amb el senyor Joaquin Amils i els familiars no hi estàvem d’acord, i no ens representava.

—Què us sembla que Pedro Sánchez haja tardat set mesos a reunir-se amb vosaltres?
—L’única responsabilitat, amb la llei amb la mà, i a qui pertanyen les emergències, és al senyor Mazón. Això ho tinc claríssim. Jo, personalment, sí que he trobat un poc en falta l’assistència per part del president. És veritat que ell no ha estat present, però la delegada del govern, sí. S’ha posat en contacte personalment amb mi. Ha tingut reunions amb diferents associacions. Ha estat en el fang, com una vegada a Catarroja, que Mazón va fer passar buits els cotxes oficials i ell va canviar de cotxe quan va veure que un grup de víctimes l’esperàvem. Va ser ridícul, però Pilar Bernabé sí que ens va atendre a tots.

—Us ha cridat a declarar, la jutgessa?
—No, encara no. Estic barallant-me amb els papers, perquè feia set anys que estàvem junts, però no érem parella de fet. Imagine que ara, quan tinguem clar amb els advocats si em persone, em cridaran a declarar. Vaig parlar amb el jutjat i em van dir que anirien cridant a poc a poc. Sergio té un fill d’una altra relació. La meua intenció és anar a declarar no només jo, sinó el meu fill David, que ha fet tot el seguiment i s’ha ocupat de tot.

—Com era Sergio?
—[Plora i riu]. Era únic! Era un personatge que no es pot descriure. Sempre reia. Era una persona amable. Ho donava tot per la seua família, ho donava tot per nosaltres. Tot el que tenia de gros ho tenia de bona persona i de bon cor. Sempre tenia un somriure. No m’avorria mai amb ell. Tenia un puntet de bogeria. Era geni i figura.

—Què li agradava fer?
—La carretera. A casa tenia muntat un taller. Es passava la vida amb els cotxes. Arreglava coses… Els caps de setmana anàvem a la muntanya, als pobles. Sempre deia que volia anar a viure a un poble enmig de la muntanya on no hi havia ningú. La Calderona. Vivíem junts al seu xalet a Bétera. Els diumenges passejàvem el nostre gos. L’estiu passat vam anar a celebrar el nostre aniversari a Tabarca, perquè ens hi vam conèixer. Jo mai havia bussejat. Em va fer recórrer tota l’illa.

—Voleu afegir res?
—Tinc ràbia per la falta d’assistència que hem tingut totes les víctimes en general. Ací estem totalment abandonats. No sabem què ha passat. I tinc la ràbia que el senyor Mazón continue mentint, rient-se de les víctimes, que el seu partit continue donant-li suport. Ara diuen que el volen passar al senat per completar-li l’aforament… Això ens destrossa. Si tu no compleixes amb la teua faena, te’n vas al carrer. Aquest senyor ha fet una negligència. El primer que han de fer és expulsar-lo. Després, si tenen tota la responsabilitat penal, que la complesca. No hem tingut ni assistència psicològica, ni assistència jurídica. En el meu cas, sí que he rebut la indemnització de l’estat, amb el certificat que vivia amb ell, em van reconèixer ser parella. Però la Generalitat no ha reconegut res. Han donat el bus gratis, els 6.000 euros per a reformar les cases, que ja veus tu, cases que estan del tot afonades. No sé si la seua se l’ha feta amb 6.000 euros. Jo vaig sol·licitar la pensió de viduïtat per dana, perquè l’article 122 et diu que es reconeix una parella de fet si hi ha més de cinc anys de convivència, que tots dos estiguen lliures de matrimoni i que siga demostrable. M’ho han denegat. La mort de Sergio no la paguen els diners, però és que, a sobre, et qüestionen si ets la seua parella o no. A més d’haver-me destrossat la vida… Ho era tot. Era el meu amic, la meua parella, el meu company. Ens han destrossat. I a sobre, hem d’aguantar tot això. I la negligència política. El que em reconfortaria ara mateix és veure’l entrar a la presó [plora]. Perquè no ha tingut la vergonya ni de dimitir ni de demanar perdó. El veus a les Corts. Baldoví és espectacular i el Partit Socialista igual, tot el que li diuen, i ell riu. És un psicòpata. Parlem de 228 morts i moltes famílies destrossades.