Closcadelletra (CDLXV): Llistes com a claus

Feia llistes de coses inexistents, llistes llargues, envitricollades, inaccessibles, formoses, memorables, plenes de meandres i satèl·lits, de tempestes d’estiu a la tardor i de tardors amb electricitats forcades, de ferotgies tan dolces com l’aiguamel, de postes de sol i de migracions fracassades d’ocells desapareguts; no hi havia manera d’aturar-me, allò era un no acabar mai mentre s’acaramullaven les llistes de paradoxes gramaticals, de les desaparicions dels bibelots fets a mà i a consciència, de temes per explorar, de les fetes oblidades, dels degotissos verges amb estalactites mil·lenàries, de símils i comparacions invistes, de la compra estantissa per desfer, dels fantasmes del futur, de recopilació de verbs per a relacionar-me amb mi mateix, les evocacions que no havien existit mai, de l’or del temps acabat, dels deliris més reals impossibles, de les convencions més absurdes, de les regles bàsiques per a viure, de les revolucions que no s’assemblaven a cap notícia falsa per rara que fos, les fetes comunes de cada dècada apareixien sempre seguit i es tapaven a balquena, les repeticions de cada instant em deixaven estormiat; tot m’anava de meravella per a escriure aquella llista infinita que em despertava, em feia molt de bé, em ressuscitava i em donava vida a les totes.

Les coses més humils fan l’ofici de claus que obrin espais profunds!

M’agrada una cosa de no dir baratar, moure’m, contradir-me, avançar, progressar, recular, evolucionar, derrapar, engreixar, amagrir-me, envellir, repartir, assentir, avergonyir-me, aturar-me en una fixesa apassionada.

Aquesta àncora fixa em viu, em mata, m’esgargamella, em fa servir, m’afaiçona, m’embolica, em porta enrere, m’abandona, s’absenta, m’aconsella, s’uneix i s’absté, m’emmerda.

I s’obri camins a través de mi!

Ned i sura al meu costat, parl i ella calla, escric i ella llegeix, tenc por i ella està impassible, sofresc i ella està alabada, estic cansat i ella duu un moviment ràpid, estic tranquil i calm i ella està en plena tempesta de trons i llamps i tots els espants, ric i ella caça llàgrimes, call i ella parla amb el seu llenguatge d’impregnació, de fecundació i de do.

Tenc por i alhora una sensació d’irrealitat i d’interpretar un film policíac de sèrie B, una pel·lícula negra amb un paper a la Barbara Stanwyck. Ja saps que he après totes les meves emocions al cinema.

Com puc celebrar les noces del verb i la carn intrigants, enigmàtiques i tumultuoses?

Sense témer-me’n empès per aquesta obsessió que no em deixa mai somniava estratègies amb el català, imaginava projectes amb el català: agitar-lo sota mà, portar-lo de tornada, donar-li un altre relleu, amarar-lo de perfums antics i obsolets, explorar els àtoms desconeguts, la tinta secreta de les partícules verbals invisibles, trobar dimensions sonores noves, prendre’l com un tot, inventar una prosa elèctrica, sincopada, ràpida, seca i musical, desenclavar-lo, recuperar-lo per tots els cantons en la seva llibertat,  proclamar el dret a les bestieses i als desbarats, veure’l de defora i el més lluny possible, en l’antimatèria, en els forats negres, en els buits, en les galàxies  llunyanes, en una bogeria silenciosa amb el desig de ritme i de fibres.

Ho deixaré tot fet malbé d’empremtes vocals que no hi haurà llixiuet per esborrar-les.

Gemec: allà on no hi ha ruïnes no hi ha resurrecció!

Perplex: és allò que no serveix per a res que cal salvar!

Afirm: tota escriptura és en si una reescriptura.

Estorat: cerc una atenció i una perseverança que superin de molt les possibilitats ordinàries.

Passatge: si coneixem els inicis coneixem els finals, em diu l’amic Tshai Chhen.

I deix inacabat el crit de l’escrit mentre les meves paraules esqueix dins les cordes vocals del cor: he pegat de morros (tocat de morros) damunt la terra prima de call vermell, he travelat amb les garbes primerenques, i he enfollit amb la grogor tendra dels rostolls que fan olor de blat segat de fresc per les mans de la vida perdurable.